Al segle XVIII, segons el parer de la majoria dels filòsofs il·lustrats, el progrés tècnic era alhora un progrés moral. Aquesta certesa, per exemple, la podem trobar com a fonament del projecte enciclopèdic de Diderot i D’Alembert.

De fet, la difusió de les diverses tècniques i dels diferents sabers s’encaminava a emancipar les persones i a desenvolupar la seva autonomia i, alhora, les seves disposicions morals. Aquesta era, si més no, la idea.

Per la seva banda, Voltaire i Montesquieu veien en les ciències, el comerç i les arts un mitjà per a civilitzar els costums i reduir, d’aquesta manera, el fanatisme i la barbàrie.

Condillac i Helvetius van arribar a afirmar que la millora de les condicions materials seria capaç de transformar els comportaments humans, i que, a més, lluitar contra la misèria era la millor manera de destruir el vici d’arrel.

Només Jean-Jacques Rousseau, l’insomne, l’atrabiliari, considerava, en el seu Discurs sobre les ciències i les arts, que “les nostres ànimes s’han corromput a mesura que les nostres ciències i les nostres arts han avançat cap a la perfecció”.

Però potser allò que és cert, en realitat, és aquest discurs visionari. Sigui com sigui, el seu pessimisme va marcar els esperits des del 1755 i durant els dos segles posteriors.

Amb la revolució industrial, el progrés tècnic esdevingué massiu (fàbriques, màquines, transports...), però va anar aparellat d’una clara regressió moral i de l’alienació dels obrers (això que hem vingut a denominar com l’explotació de l’home per l’home).

Cap a finals del segle XIX, Friedrich Nietzsche va enterrar la idea de progrés moral i va constatar que la tècnica només ens fa més poderosos, però sense que existeixi cap garantia sobre cap on anirà aquest poder. No en va escriurà, premonitòriament, que “el segle XXI serà un segle de barbàrie, i les ciències estaran al seu servei”.

No serà fins al segle XX quan la boja idea segons la qual el progrés tècnic engendra el progrés moral rebrà el cop de gràcia amb la Primera Guerra Mundial, perquè aquesta va acabar comportant l’optimització tècnica de la destrucció, que es veurà agreujada amb els genocidis perpetrats en el decurs de la Segona Guerra Mundial, i els drames posteriors, que poden ser presentats com a exemple de la planificació tècnica de l’exterminació en massa.

Però, cal renunciar al progrés perquè eventualment pot posar-se al servei del pitjor? Cal abjurar del progrés tècnic perquè no acostuma a seguir-lo el progrés moral? Des del punt de vista moral, els humans titubegem i ens aturem. I, en sentit invers, resulta que tècnicament no parem de córrer i d’avançar.

Cal renunciar al progrés perquè eventualment pot posar-se al servei del pitjor?

Kant, per la seva banda, considerava que aquest desfasament entre progrés moral i progrés tècnic és la raó per la qual la idea de la fi del món adopta la forma d’una tècnica, d’una tecnologia, que s’escapa a les decisions del seu creador. Això, ara, s’exemplificaria pel temor que alguns experimenten envers la intel·ligència artificial. 

El filòsof de Königsberg va afirmar, en aquest sentit, que “els progressos de la civilització, el refinament del gust i la cultura dels talents van més de pressa que el desenvolupament de la moralitat”. De fet, la temptació de cridar a l’apocalipsi és més seductora que no pas “la fe heroica en la virtut” per tal d’intentar suprimir una bretxa d’aquesta magnitud.

Els escenaris apocalíptics són, sovint, una manera d’ajudar-nos a digerir els nostres progressos. En aquesta conjuntura, potser val més fer confiança a la tècnica que no pas intentar —mitjançant inútils dics morals— separar-la d’allò que pot fer. D’allò que pot fer perquè homes i dones han fet treballar el seu intel·lecte per a arribar-hi.

És clar que, per a completar l’equació al costat del progrés tècnic, hauríem de ser capaços de valorar el progrés moral. Però això sembla més difícil d’avaluar. Perquè, el progrés moral és igual arreu del món, independentment dels criteris constitutius de cada civilització?

En èpoques de barbàrie i de retrocés civilitzatori, podem continuar parlant de progrés moral? Preguntes difícils que mereixen respostes reflexionades; dinàmiques, si és possible, per a travessar els temps; complexes, i a mitjà i llarg termini. Com lliga tot això en temps d’immediatesa, de gratuïtat, d’individualisme i de control permanents? Es pot vincular el progrés amb determinades opcions polítiques? Cal acceptar que la noció de progrés sigui monopolitzada per això que hem acordat denominar les esquerres? No va precisament això contra el sentit de la història? 

Voldria enfocar correctament les preguntes; les respostes (ai las!) necessiten temps, sensibilitat, seny, amor i confiança. Caldrà posar-s’hi.