El pròxim 7 de maig de 2026, Escòcia i Gal·les celebren les seves eleccions nacionals respectives per triar cadascun dels seus parlaments, així com el territori d’Irlanda del Nord per triar el seu. I aquesta primavera assistirem a una jornada que no és una mera cita amb les urnes, sinó un autèntic test de resistència de les democràcies plurinacionals enfront de la pulsió d’un autoritarisme recentralitzador que, sota la disfressa del “populisme de carrer”, amenaça de trencar les costures institucionals del Regne Unit. La irrupció de Reform UK, la marca electoral de Nigel Farage, en les eleccions territorials de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, no s’ha de llegir com un fenomen aïllat, sinó com un símptoma d’una desafecció profunda que les opcions sobiranistes estan cridades a canalitzar cap a paràmetres de radicalitat democràtica, enfront del supremacisme excloent de Farage.

A Gal·les, la situació té una rellevància singular. Els nacionalistes del Plaid Cymru, liderats per Rhun ap Iorwerth, van aconseguir el que semblava una quimera: situar el debat no ja en el terreny de la identitat simbòlica, sinó en la gestió alternativa enfront de l’esgotament d’un laborisme gal·lès que, després de dècades d’hegemonia, mostra signes de claríssima baixada. Diverses enquestes recents situen el sobiranisme gal·lès per sobre del 35%, convertint-se en el mur de contenció principal contra un Reform UK que busca captar el descontentament de les zones postindustrials. El Plaid Cymru opera aquí com un “sobiranisme del benestar”, oposant a la retòrica divisiva de Farage un projecte de reconstrucció dels serveis públics i una sobirania fiscal que impedeixi que Gal·les sigui el pati posterior d’un Westminster a la deriva.

L’autoritarisme de Farage, que propugna una mena de “centralisme panbritànic” sense matisos, topa frontalment amb la cultura política escocesa, molt més propera al contracte social europeu

Per la seva part, a Escòcia, l’Scottish National Party (SNP) del first minister John Swinney, a qui totes les enquestes situen com a primera força i a pocs escons de la majoria absoluta —aprofitant la baixada dels laboristes—, afronta el repte de blindar el Parlament de Holyrood contra la penetració d’una dreta radical que nega, per definició, la mateixa existència de la nació escocesa. Malgrat que l'SNP transiti per un període de redefinició estratègica després de l’era Sturgeon, la seva força resideix en la identificació de la institució parlamentària amb voluntat d’autogovern. L’autoritarisme de Farage, que propugna una mena de “centralisme panbritànic” sense matisos, topa frontalment amb la cultura política escocesa, molt més propera al contracte social europeu. L'SNP frenarà Farage des de l’afirmació que l’únic antídot contra l’autoritarisme metropolità és la plena capacitat de decisió. Hauran de tenir en compte els sobiranistes escocesos, per tant, la necessitat de vincular contínuament en el seu discurs els valors de la independència i de la reintegració a la Unió Europea amb el benestar econòmic en la lluita pel vot en els sectors obrers que històricament van votar laborista, i als quals ara es dirigeix el supremacisme extremista de Farage. En l’horitzó, a mitjà termini, la reclamació d’un segon referèndum d’independència (indyref2) si les forces proautodeterminació (SNP, els verds i l’escissió sobiranista Alba) treuen una majoria absoluta en el Parlament de Holyrood.

Més complex, si és possible, és l’escenari a Irlanda del Nord. Allà, el Sinn Féin de Michelle O’Neill té davant seu la responsabilitat de mantenir l’estabilitat d’unes institucions de poder compartit que el discurs del Reform UK —alineat amb l’unionisme més extrem— amenaça de dinamitar. El Sinn Féin, avui partit de govern i primera força, actua com el garant d’una nova normalitat i on l’autoritarisme de tall populista no té cabuda. La seva estratègia de “pragmatisme republicà” hauria de ser capaç de neutralitzar Farage en centrar l’agenda en l’habitatge i en la sanitat, demostrant que la unitat de l’illa es construeix des de l’eficàcia i no des del conflicte estèril que el líder del Reform UK intenta calar amb totes i cadascuna de les seves accions i intervencions. A l’horitzó, a mitjà termini, la possibilitat d’un referèndum d’integració d’Irlanda del Nord en la República d’Irlanda, que torni a reunificar tota l’illa, de conformitat amb el que es preveu per a l’efecte en els acords del Divendres Sant del 1998.

La substancial i continuada baixada dels conservadors i laboristes, la progressió del Reform UK i la fortalesa relativa dels sobiranistes gal·lesos, escocesos i irlandesos permeten pronosticar que és molt probable que sigui el dic de les nacions el que freni a l’extrema dreta de Farage el maig vinent. Si no ho fan els sobiranistes, no hi haurà qui la pari.