Si ets catalanoparlant, tens la sort de viure en un pis amb la teva família i resideixes a Barcelona, has de saber que segons els creadors de Smiley, l'última sèrie catalana estrenada a Netflix, ets una persona exòtica. Un personatge estrambòtic en aquest gran teatre en què s'ha convertit la capital de Catalunya. Un element més d'attrezzo, com un caganer al pessebre o un plat de canelons per Sant Esteve. En definitiva, un recurs escenogràfic del paisatge, com ara la plaça Catalunya, la Torre Agbar o els taxis de color negre i groc. Potser fins avui no ho sabies, però ara ja ho saps: ets una persona estranya, raríssima i, com a tal, en perill d'extinció. Ets una rèmora del passat, ja que si l'any 2022 ets de Barcelona i parles català, en realitat el que estàs fent és ser un ranci. No t'enfadis amb mi, però, que no soc pas jo qui et diu això. Ho diuen Guillem Clua, Marta Pahissa i David Martín-Torras, que són els creadors i directors d'aquesta sèrie ideal si el que vols és llençar quatre hores de la teva vida veient un dels bunyols televisius més grossos que s'han parit en els últims temps a casa nostra.

Ben mirat, però, qui també diu que ets menys modern que fumar amb mistos és Minoria absoluta, la productora catalana que hi ha darrere de Smiley. Rere la gran notícia que a Netflix hi ha una sèrie que es pot veure íntegrament en català gràcies a una versió doblada, la realitat és que a la versió original els únics personatges que el parlen són tres. D'una banda, en Bruno (Miki Esparbé), el temible amo del despatx d'arquitectes on treballa un dels protagonistes i que té un aire tirànic. De l'altre, l'Albert (Eduardo Lloveras) i la seva dona, la Núria (Ruth Llopis), que són l'única parella clàssica que apareix en tota la ficció, és a dir, la família prototípica heterosexual amb un pis a l'Eixample, tres nens i uns familiars que fan comentaris homòfobs en català el dia de Nadal mentre mengen escudella. Tots els altres personatges de la sèrie, absolutament tots, no diuen ni una paraula en català. Però no només això: malgrat estar ambientada a Barcelona, la sèrie arracona i redueix tant la nostra llengua als clixés esmentats que ni un trist figurant amb frase és capaç de demanar una "aigua amb gas" al bar on treballa l'altre protagonista, l'Àlex (Carlos Cuevas), o "cinc-cents grams de pernil dolç" a la parada del mercat que regenta sa mare. No, res d'això. El més modern i català que s'hi veu és el nom de l'espectacle d'una drag-queen cada nit al bar: "Queena Mandra". Vaja.

En escassos dies, a HBO, Filmin i Netflix tres productes audiovisuals diferents han plasmat Catalunya posant el focus en la realitat catalana amb una òptica gens catalana, que és el que passa als territoris ocupats

La cosa fa tanta pudor que es fa difícil no veure Smiley, que és l'adaptació cinematogràfica d'una obra teatral de Guillem Clua, amb les ulleres de la semiòtica posades i desgranar-ne tots els signes no lingüístics, ja que a part del mateix text, tot el que veuen els nostres ulls o el que senten les nostres orelles té un significat. És a dir, una intenció. Per tant, entenc que em diguis exagerat, paranoic o directament imbècil, però em limito a explicar-te el que semiòticament significa crear l'any 2022 un propietari d'empresa que sembla tret dels anys del pistolerisme i a qui només li falta militar a la Lliga de Cambó, tenir un secretari amb visera i rebre amenaces de mort de la CNT en un sobre on digui "Mort al patró". Fins fa uns anys, el relat mentider, esbiaixat i anacrònic sobre Catalunya el feien els Jiménez Losantos de torn, la FAES o els mitjans de comunicació espanyols que tenen fotos de Lerroux a les parets de la redacció, però ara ja el fem nosaltres mateixos en sèries produïdes, dirigides i finançades des de Catalunya, amb guionistes i actors catalans.

Per desgràcia, la sensació general és que el català darrerament s'incrusta en les ficcions audiovisuals fetes a Catalunya com un element merament complementari i folklòric. Més com una llengua de memòria que no pas d'ús normal, vull dir, per això veient Smiley vaig pensar en un bar italià que hi ha a prop de casa meva i que es diu Pan Persôtt, que vol dir ‘pa amb pernil’ en emiliàromanyol. En Massimo, el barista, un dia em va dir que li havien posat aquest nom en homenatge a la seva àvia, com la famosa nota de veu de Rosalia a G3 N15, però que ells ja no parlaven modenès i que l'únic que en sabien eren quatre frases fetes, un parell de salutacions i alguna cançó de bressol. A la sèrie, l'única cançó que sona en català és El noi de la mare, al capítol on fan cagar el tió, que en realitat és el mateix que posar un naming nostàlgic a un bar, sobretot si el propietari és algú a qui li han arrabassat la llengua i pensa que ha estat fruit d'un accident històric, en comptes d'una operació política deliberada.

Smiley normalitza, per fi, en una sèrie catalana, les històries d'amor LGTBIQ+ a la pantalla petita, però ho fa tancant a l'armari itotes les persones homosexuals que viuen i estimen en català, alhora que les invisibilitza

Potser no és casualitat, doncs, que en escassos dies a HBO, Filmin i Netflix tres productes audiovisuals diferents hagin plasmat Catalunya posant el focus en la realitat catalana però amb una òptica gens catalana, que és el que passa als territoris ocupats o colonials. Si La Sagrada Família dibuixa Jordi Pujol com una mena d'emperador amb ínfules de Rei Sol i Autodefensa pinta un país on només parlen català els sabatots de poble amb la 49cc trucada, Smiley es recrea en el mantra que la classe treballadora catalana només parla castellà o que a Barcelona el català només el fan servir les classes benestants i els burgesos de dretes, una cosa més falsa que els diàlegs enllaunats, postissos i ultrateatralitzats de la sèrie. És una llàstima, francament. Ara que Smiley normalitza, per fi, en una sèrie catalana, les històries d'amor LGTBIQ+ a la pantalla petita, cosa molt necessària, ho fa tancant a l'armari totes les persones homosexuals que viuen i estimen en català, uns aborígens que, malgrat que els creadors de la sèrie semblen no conèixer, existeixen. 

Tot plegat fa de malpensar. El més curiós i trist és que això passi ara, acabat un Procés que no va ser gens identitari —excepte al cap del seus detractors, opositors i repressors— i la derrota del qual afecta l'element més important de la identitat catalana: la llengua. Segurament per això, en comptes de palesar que Catalunya és un país normal, modern i inclusiu, és més fàcil fer una sèrie on tots els personatges cauen bé i semblen gent collonuda amb qui quedar per fer una birra, excepte un: l’Albert, l’únic personatge que viu plenament en català. Algú detestable, passerell, pesat, ximple, curt de gambals, avorrit, prototípic, infantil, infeliç i enyoradís d’un passat millor, que a més és un artista frustrat que volia ser pintor abstracte i que ha acabat treballant d'arquitecte al despatx del seu sogre, com un endollat. Però això no és el pitjor. El pitjor és que clarament és algú que viu una vida que no és la que vol viure, com ell mateix confessa. Un derrotat, vaja. Com nosaltres. Potser per això, per a molts, Smiley no dibuixa cap somriure.