Lleida, 24 d’octubre de 1149. Fa 875 anys. Després d’un setge de set mesos, les tropes de Ramon Berenguer IV i d’Ermengol VI, comtes independents de Barcelona i d’Urgell —respectivament— entraven a Làreda (el nom àrab de Lleida) i conquerien la darrera gran plaça musulmana al nord de l’Ebre. Amb la conquesta de Lleida es completava el mapa del futur Principat de Catalunya (Tortosa havia estat guanyada l’any anterior) i es procediria, immediatament, a la restauració de l’antiga diòcesi ilerdense, que datava del segle V, quan la religió cristiana havia estat elevada a la categoria de confessió oficial de l’Imperi romà. La seu diocesana de Roda d’Isàvena —a l’extrem nord del comtat de Ribagorça i que havia estat refugi dels bisbes ilerdenses durant la llarga dominació àrab— (714-1149) cedia el seu testimoni a la restaurada seu lleidatana.
Per què la diòcesi de Lleida és a cavall de Catalunya i Aragó?
Aquest procés de contracció (segle VIII), refugi (segles VIII a XII); i d’expansió i restauració de la seu històrica (Lleida) i dels límits diocesans (de l’època romanovisigòtica); és fonamental per a entendre per què, durant els més de vuit segles posteriors (1149-1995) la diòcesi ilerdense s’estendria a cavall de Catalunya i Aragó. Els límits del bisbat de Lleida corresponien, molt aproximadament, als del terç sud del comtat d’Urgell i a la totalitat del territori del comtat de Ribagorça; una entitat política creada durant l’etapa carolíngia (segles VIII i IX) juntament amb la resta de comtats de la Catalunya vella i que, tot seguit (segles X a XII) restaria vinculada als comtats independents de Tolosa, d’Urgell i de Barcelona. Fins al segle XIV que el rei Jaume II situaria la divisòria al riu Cinca i el vell comtat ribagorçà restaria dins Aragó.
L’arrel del conflicte
No obstant això, quan es va fixar aquesta nova delimitació (segle XIV), el comtat de Ribagorça ja era catalanoparlant i estava eclesiàsticament, econòmicament i culturalment vinculat a Lleida. La vall del riu Alcanadre —amb Sixena al bell mig— i que ha estat bressol de nissagues d’intel·lectuals com els Servet, els Lax o els Boïl (segles XV i XVI); seria catalanoparlant fins al segle XVII. Com ho són, encara, moltes viles de l’antic comtat (Benavarri, Tamarit...). I aquesta és l’arrel d’un conflicte fabricat a propòsit que conduiria a l’espoli del Museu de Lleida (a negra nit i amb la Guàrdia Civil “què volen aquesta gent que truquen de matinada”) i que, avui, amenaça el MNAC. La tèrbola maniobra d’extirpació d’una realitat històrica, antropològica, cultural i lingüística catalana en territori administrativament aragonès. Anem a pams.
La llavor del diable
Aquesta tèrbola maniobra s’inicia a principis del segle XX. En ple debat per la restauració de l’autogovern de Catalunya, el rei Alfons XIII proposaria la creació d’una nova regió al llevant peninsular (1919), que abastaria el País Valencià i les províncies de Múrcia... i de Tarragona!!!, que seria separada de Catalunya. I durant la dècada de 1920, el nacionalisme espanyol fabricat per la “Generació del 98” (després de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’ultramar, 1898), impulsaria el “leridanismo” i el “tortosinismo”, dos moviments “Frankenstein” que pretenien demostrar que Lleida i Tortosa —i les seves regions— “no son catalanas ni aragonesas, sinó leridanas y tortosinas”. Cap de les dues propostes va tenir èxit —si bé la segona va tenir més recorregut—; però la llavor del diable ja estava sembrada.
Acció Catòlica i Unión Patriòtica
Aquests moviments “Frankenstein” van sorgir i es van divulgar des dels cenacles més reaccionaris del moment: Acció Catòlica (una associació confessional creada per reevangelitzar la societat, 1922); i la Unión Patriótica (el partit únic creat pel règim dictatorial d’Alfons XIII i Primo de Rivera, 1923). En aquest punt, és important destacar que el tradicionalisme carlí (la Comunió Tradicionalista) sempre va rebutjar, categòricament, aquests postulats. Posteriorment, aquest ideari “Frankenstein” hivernaria a la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) que, durant la II República (1931-1939) i fora de Catalunya, aglutinaria el vot monàrquic i confessional. Aquesta baula és molt interessant perquè ens explica el desenvolupament d’aquest ideari. I per escenificar-ho, ens cal avançar uns anys més.
El Concordat Espanya franquista-Santa Seu
El 27 d’agost de 1953, catorze anys després de la finalització de la Guerra Civil espanyola i de la instauració del règim dictatorial franquista Alberto Martín-Artajo, ministre espanyol d’Afers Exteriors; i el seu homòleg vaticà Doménico Tardini; signaven un acord anomenat Concordat de 1953. Amb la signatura d’aquest tractat, el règim franquista pretenia mostrar una nova imatge —allunyada de l’estètica falangista i militarista del conflicte civil i dels seus aliats derrotats en la II Guerra Mundial— i, sobretot, pretenia apropar-se als governs democristians europeus. La investigació historiogràfica revela que la negociació no va ser fàcil. El règim franquista acabaria cedint la potestat de nomenar bisbes; però obtindria autorització per redibuixar els històrics límits de les diòcesis i adaptar-los a la divisió administrativa provincial.
La primera part de la trama
La mutilació de la històrica diòcesi ilerdense que, dècades més tard, culminaria amb l’espoli del Museu de Lleida i que, ara, amenaça el MNAC; estava anunciada. I en aquest punt, i per entendre l’arquitectura de la trama, és molt important destacar el nexe que unia tots els personatges que intervindrien en aquesta maniobra: el ministre Martín-Artajo; el seu padrí polític i consogre Luis Carrero Blanco —futur president del govern espanyol—; el seu secretari i successor al ministeri Fernando Castiella; i Pedro Cantero Cuadrado, bisbe de Barbastre. Tots procedien de la direcció d’Acció Catòlica; tots tenien una història personal en comú; tots es tractaven de tu; i tots compartien un poderós amic i valedor: José María Escrivá de Balaguer, nascut a Barbastre, fundador de l’Opus Dei i influent prevere a Roma.
Kada, Aznar, González i Belloch. Opus, PP i PSOE
Però, tot i això, la mutilació no es produiria de forma immediata. No seria fins ben entrat el pretès règim constitucional actual que es culminaria la maniobra (1995). I en aquest punt de la història apareixen altres noms. Com per exemple, Lajos Kada, nunci apostòlic (representant del Vaticà davant el govern espanyol); amic personal i valedor de José María Aznar (en aquell moment, cap de l’oposició al parlament espanyol). Kada va empentar i beneir la maniobra de mutilació de la diòcesi de Lleida (111 parròquies transferides a Barbastre); que es materialitzaria, oh, sorpresa!!!, a les acaballes del darrer executiu socialista de Felipe González (15 de juny de 1995); amb l’aragonès Juan Alberto Belloch com a ministre de Justícia i com a Notario Mayor del Reino.
L’arquitectura de l’espoli
La necessària arquitectura per justificar l’espoli del Museu de Lleida i del MNAC ja estava creada. Aquella trama es nodriria, posteriorment, amb altres noms que entrarien al “terreny de joc” per competir la “segona part” del partit: l’espoli. Com el poderós i influent clergue Silverio Nieto, aspirant vitalici a una mitra diocesana, i que algunes informacions cataloguen com el “fontanero” del sector més reaccionari de la Conferència Episcopal Espanyola. Nieto, confessor personal de Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior amb els governs del Partit Popular (2011-2016) “les hemos destrozado el sistema sanitario”. Tots aquests personatges, des de Martín-Artajo fins a Fernández Díaz, van ser o són membres destacats de l’Opus Dei, o estan estretament relacionats amb aquesta prelatura confessional.
La culminació de la trama i l’autèntic propòsit de l’espoli
Les obres que van ser espoliades del Museu de Lleida i que, ara, pretenen espoliar del MNAC; van ser adquirides o estaven en règim de dipòsit de forma legal? ¿Quin havia estat el mecanisme que havien utilitzat les autoritats diocesanes de Lleida i culturals de Catalunya per reunir aquest patrimoni? ¿Realment estaven en perill de desaparició i la seva concentració a Lleida i a Barcelona va ser encertada? I si la resposta a aquestes preguntes és que sí, per què els promotors d’aquest espoli van amuntegar les obres del Museu de Lleida —adquirides, restaurades, conservades i exposades per a benefici de la cultura i de la societat—, en una fosca galeria del monestir de Sixena; tancada al públic i sense cap mesura de protecció i de conservació? ¿Quin era i és el veritable propòsit d’aquesta trama? Ho expliquem en el pròxim i darrer lliurament —demà dilluns—.