Lleida, 30 de desembre de 1889. Fa 135 anys. Monsenyor Josep Messeguer i Costa (Vallibona, País Valencià, 1843) era nomenat bisbe de Lleida. Durant la seva estada a la mitra de Lleida (1889-1905); monsenyor Costa es convertiria en un dels bisbes més importants de la història de la diòcesi ilerdense. Va fundar el Museu Diocesà de Lleida (1893) —actualment anomenat, simplement, Museu de Lleida— i el va nodrir amb peces procedents de totes les parròquies de la diòcesi (de les catalanes i de les aragoneses) que corrien perill de desaparició. Bé pel deteriorament per falta de conservació; bé perquè els rectors parroquials les venien a col·leccionistes privats per pagar les obres de reparació del temple; o bé perquè eren robades per lladres professionals que les “col·locaven” en grans museus europeus i nord-americans.
El bisbe Messeguer no era un lladre
El bisbe Messeguer va impedir el que les administracions catalana i aragonesa de l’època eren incapaces d’evitar: la desaparició de l’art religiós vulnerable a l’acció de rectors despreocupats o de saquejadors professionals. Messeguer es va inspirar en iniciatives prèvies, com la del Museu Episcopal de Vic; fundat el 1891 pel bisbe Morgades. I inspiraria iniciatives immediatament posteriors; que —com el bisbe Messeguer— crearien espais a les seus diocesanes; condicionats i segurs; per reunir, protegir, restaurar, exposar i crear un relat museogràfic en benefici de la cultura i de la societat. El bisbe Messeguer no era un lladre, com l’han catalogat alguns polítics aragonesos actuals. Era un visionari a qui la societat contemporània deu l’existència del patrimoni artístic de l’antiga diòcesi de Lleida.
El bisbe Messeguer va salvar un patrimoni en risc de desaparició
La qüestió, l'única qüestió, és: ¿què hauria passat amb l’art religiós de les parròquies de la diòcesi de Lleida (les catalanes i les aragoneses) sense la decidida intervenció del bisbe Messeguer? I la resposta és que, molt probablement, aquelles peces haurien acabat disperses en museus situats a milers de quilòmetres de Catalunya i d’Aragó; i en col·leccions privades, ocultes a la contemplació del públic català i aragonès. Això és el que, molt probablement, hauria passat. El bisbe Messeguer no tan sols va salvar aquest patrimoni per a la societat del territori (de l’antiga diòcesi de Lleida); sinó que en compensació va contribuir econòmicament a les obres de manteniment i reparació dels temples parroquials de procedència. Monsenyor Messeguer no era un lladre. Diguin el que diguin alguns polítics aragonesos.
El president Companys va ordenar saquejar Sixena?
Però aquests polítics aragonesos no passen de la categoria de peons. Han estat i són, simplement, els “voceros” dels arquitectes i promotors de la trama. I aquest llardós paper queda palesament manifest quan es refereixen al saqueig del monestir de Sixena (1936), a inicis de la Guerra Civil espanyola. Aquests peons assenyalen el president Companys i les columnes anarquistes catalanes (que es dirigien al front de guerra d’Aragó) i els acusen, obertament, del saqueig del monestir de Sixena. I relacionen aquella catàstrofe amb la sortida de les peces supervivents cap a Catalunya. És a dir, sostenen i divulguen que el govern de la Generalitat va ordenar a les columnes de la CNT-FAI el saqueig i incendi del monestir de Sixena amb el propòsit de justificar la sortida de les peces d’art cap a Barcelona.
Què va passar, realment, aquells dies fatídics a Sixena?
Però, en canvi, les persones que van ser testimonis de primera mà d’aquell saqueig i incendi; van documentar el contrari. Per exemple, Julio Arribas Salaberri, secretari municipal de Vilanova de Sixena en el moment dels fets; posteriorment publicaria una Historia de Sijena (1975) on s’assenyala les “Juventudes Libertarias” del Comitè Local de la FAI de Sixena, com les autores d’aquell saqueig i incendi. Arribas deixaria escrit que una important talla de fusta procedent del monestir va ser utilitzada per encendre l’estufa del despatx d’un tal Baldomero, cap del Comitè local anarquista de Sixena. O també, per exemple, Miguel Ángel Pascual Ariste, veí actual del poble, que va publicar un recull de testimonis d’aquella catàstrofe que s’havien transmès generacionalment, ¡Arde Sijena! (2011) que confirma la versió d'Arribas.
Com va arribar l’art de Sixena al MNAC?
Algunes peces de Sixena ja havien estat traslladades al Museu de Lleida en temps del govern pastoral del bisbe Messeguer (finals del segle XIX). Per exemple, el sarcòfag d’Isabel d’Urgell. Però la resta van ser salvades per un historiador i arquitecte català, Josep Gudiol, que entremig del fum i les brases de l’incendi provocat pels anarquistes de Sixena va rescatar de la destrucció un lot importantíssim de peces. Gudiol va traslladar aquell lot a la rereguarda republicana —al Museu Nacional d’Art de Catalunya— i d’aquesta forma no tan sols va evitar la pèrdua definitiva d’aquell lot, sinó que a més el va situar en una instal·lació habilitada per a restaurar, conservar i exposar a la societat aquell importantíssim patrimoni. Gudiol, diguin el que diguin alguns polítics aragonesos, no era un lladre.
Com es va protocol·litzar la cessió de les peces “aragoneses” als museus catalans?
La seu diocesana de Lleida —el bisbat— va pagar unes compensacions econòmiques a les parròquies que van cedir peces al Museu. I el MNAC va signar amb la comunitat monàstica de Sixena un préstec indefinit de les obres a canvi d’una compensació econòmica (1960). Posteriorment, la comunitat monàstica de Sixena —acomodada a Barcelona per les pèssimes condicions d’habitació del seu monestir— van manifestar la voluntat de transformar aquell préstec indefinit en una donació definitiva (1992). Però els arquitectes de la trama ja havien activat la segona part de la maquinària d’espoli. Abans que la Santa Seu beneís la donació definitiva; el pontífex Joan Pau II (vinculat a l’Opus Dei) mutilava el territori de la diòcesi de Lleida (1995).
Quina relació hi ha entre l’Opus Dei i el nucli dur del franquisme?
L’Opus Dei és el fabricant del nacionalcatolicisme espanyol. I, sempre, ha estat molt relacionat amb el nucli dur del poder polític, econòmic, judicial i militar espanyol. Fundat el 1928, trigaria tan sols un quart de segle a instal·lar-se plenament al poder. El 1953 l’Opus va sortir al rescat del règim franquista i va posar tots els seus recursos per suavitzar la imatge d’aquella tètrica Espanya. L’Opus, amb la benedicció del Vaticà i de la Casa Blanca, va desplaçar els paramilitars falangistes i els militars africanistes del poder. I va promoure el Concordat amb la Santa Seu —que, entre altres coses, autoritzava la manipulació dels límits històrics de les diòcesis— i els Pactes Bilaterals amb els Estats Units (que també, entre altres coses, autoritzaven la instal·lació de bases militars nord-americanes). Franco sempre els estaria agraït.
Quina relació hi entre l’Opus Dei i el nucli dur del nacionalisme espanyol?
Però el canvi d’estètica dels governs de Franco no alteraria el nervi ideològic del règim. Els “tecnòcrates” de l’Opus eren tan radicalment espanyolistes (tan radicalment anticomunistes, antirepublicans, antisemites, anticatalans, antibascos, antigallecs, i tants altres “anti”) com els “camisas viejas” que ells mateixos havien apartat de la primera línia del poder. La mutilació de la diòcesi de Lleida (primera part del “partit”) i l’espoli dels museus catalans (segona part del “partit”) són maniobres planificades que tenen un doble objectiu. El primer, descatalanitzar —“desinfectar”— i espanyolitzar la Franja de Ponent. Es presenta la llengua, la cultura i la història catalanes com una amenaça a la idea d’una Espanya higiènica, disciplinada i confessional; i es crea una frontera hostil a 20 quilòmetres escassos del cap-i-casal de la Catalunya occidental.
Usurpar la memòria als catalans
I el segon, usurpar el patrimoni que explica la història i la projecció dels catalans. El que puguin. És a dir, ocultar i silenciar els testimonis —el patrimoni històric i artístic— que revelen el paper de Catalunya com a motor indiscutible de l’edifici polític medieval catalanoaragonès i com a actor protagonista en el procés de construcció de la monarquia hispànica moderna. L’espoli dels museus catalans és una maniobra planificada, concebuda i executada des del nucli dur d’aquest nacionalisme espanyol rabiosament anticatalà. Només queda una qüestió: ¿com reaccionarà el poble aragonès quan prengui consciència que ha estat utilitzat pel benefici exclusiu d’un poder socioideológic dirigit per uns personatges que difícilment sabrien situar Aragó al mapa? Sixena, forat negre del nacionalisme espanyol.
A veure si tenen valor
I si això no és cert, que ho demostrin. Que comencin, per exemple, reclamant el “Naixement de Crist” (rebatejat “La Natividad”), una bellíssima representació pictòrica gòtica procedent del monestir de Sixena, que s’exposa al Museu del Prado, de Madrid; i que ningú sap com hi va arribar. O, per exemple, que prossegueixin reclamant la gran quantitat de peces d’orfebreria religiosa gòtica exposades al Museu del Louvre, de París, elaborades amb una tècnica magistral que procedien de les parròquies aragoneses que van ser espoliades per les tropes napoleòniques durant el règim bonapartista (1808-1814). Que les reclamin. Que demostrin que el que, realment, els preocupa és valorar el patrimoni històric del seu territori. Que portin als tribunals els estats espanyol i francès. A veure si tenen valor.
