"Morir és un art, com tota la resta de coses"
Sylvia Plath
Desitjo que no l'hàgiu hagut de passar mai, encara que no tinc dubte que, en un moment o en un altre, us pot esdevenir. Aquell dia en què aprens a reconèixer la mort i aprens alhora el dolor i l'alleujament, el dol i l'acceptació. Els que breguen dia rere dia amb el procés més natural de la vida —després del naixement— diuen que han après a reconèixer l'olor d'una mort pròxima, potser de flors dolçasses, si no es vol entrar en veritats científiques i incòmodes. Aquesta olor peculiar és el precursor només identificable per algunes persones, el veritable senyal del final imminent és la ranera de la mort, aquesta respiració entretallada, anguniosament sorollosa, que queda suspesa al final en un buit del qual no se sap si l'ésser estimat tornarà. Poden durar entre sis i vint-i-tres hores. Són terribles per a la família i no causen dolor al moribund, ho acrediten els doctors i li ho va dir el seu germà François a Antoine de Saint-Exupéry quan agonitzava a quinze anys: el va cridar al seu llit de mort per llegar-li, entre raneres, la seva carrabina, una bicicleta i un vaixell de vapor: "No t'espantis... no pateixo. No em fa mal res. No puc evitar-ho. És el meu cos", i va afegir "no t'oblidis d'escriure-ho". Ho va escriure a través de Le Petit Prince.
No sempre és així o no només és així. Els especialistes en pal·liatius coneixen perfectament la denominada agitació agònica, que pot produir-se fins i tot alguns dies abans del desenllaç. Hi ha qui pensa que és una mostra de rebel·lió davant de la mort imminent, i entre les cures que s'apliquen es troba l'aplicació de sedants o ansiolítics per pal·liar les al·lucinacions, delusions o confusió que solen produir-se en els pacients. Tot el que els he relatat és conegut, de vegades, com la síndrome dels últims dies.
Que per què us explico tot això ara mateix, que potser esteu llegint des de la piscina o tal vegada us esteu prenent un cafè tranquil·lament? No només perquè són coses que no evitarem, per molt que no en parlem, sinó sobretot perquè serveixen per entendre i navegar l'agitació que els últims dies viu la cosa pública. Cap altre pot ser el motiu que, després del cop de puny de la corrupció i les cites de partit i parlamentàries, s'hagin posat en moviment tota mena de negociacions, d'iniciatives legislatives, d'avantprojectes, d'anuncis que ja gairebé no immuten gairebé ningú per la mera raó que, en el fons de la ment, són més els que reconeixen la síndrome que els que de debò creuen que aquesta situació agònica pot portar ningú fins al 2027.
Més enllà d'informes policials, que n'hi haurà més, i de noves revelacions i d'enregistraments, que n'hi ha tota una reserva, la veritat és que l'actual govern espanyol no té ni tindrà capacitat per tornar a aplegar tots els vots necessaris per aprovar lleis. Hi ha qui no acaba de creure-s'ho, per una cosa i també per la contrària, i per això els jutges van fer vaga contra uns projectes que no tenen gaires oportunitats de rebre suport. Passa el mateix amb la qüestió del finançament per a Catalunya: no val la pena agitar-se gaire per una proposta que tant es llegeix del dret com del revés i a la qual difícilment donarien suport tots els partits que suportaven el govern espanyol. I dic suportaven i dic bé. És com si hi hagués una instrucció, que n'hi haurà, per agitar-se, per rebel·lar-se, per crear delusions, cosa en la qual ja hi ha molta experiència.
L'actual govern espanyol no té ni tindrà capacitat per tornar a aplegar tots els vots necessaris per aprovar lleis
No es tracta només de si s'està d'acord o no amb el contingut dels projectes, que també, sinó de la sensació cada dia més potent que, si bé no serien capaços d'investir a la dreta, són molts els que ja no veuen útil lligar-se a les vicissituds d'un president i d'un partit que poden acabar esclafats i esclafant-los. Podemos està clarament fent-li la contra, o sigui que trobarà els arguments. Junts està massa acostumat que li venguin fum i ara s'ha adonat de qui els havien enviat per embolicar-los-el; les seves esmenes als projectes de Bolaños són tan impossibles de complir que semblen clarament dissenyades per tenir la palanca que permeti votar no. Els jutges, no us creieu, al·lucinen, perquè estan començant a adonar-se que potser el fre al que consideren una enginyeria pròpia dels socialistes per tenir una judicatura feta a mida vingui precisament de Puigdemont i de Junts. Déu n'hi do. Ara és Junts la que té molt a pensar i a jugar de cara al futur, en vista que el present està estancat.
Això d'un finançament singular per a tots els que el desitgin, ja em perdonareu que no ho entengui. Del mateix text n'he llegit interpretacions absolutament contràries, que inclouen des de la ruptura d'Espanya a l'aixecada de camisa que ha retratat Turull: "No ho podem votar". Ni tan sols ERC, com a intercessor que hauria de vendre l'assoliment, no se sent amb motius per fer-ho. Per això no sé pas si cal entrar en l'agitació, que és l'efecte que es busca. Em fa mandra gastar energia en analitzar qüestions que no són sinó enganyifes impossibles. Un altre dia, si de cas. Agitats amb al·lucinacions, amb lleis d'abolició de la prostitució que necessitarien obtenir el vot d'Ábalos, amb projectes que pretenen sancionar periodistes administrativament i que són rebutjats pels col·legis professionals, amb esmenes de Sumar que volen limitar drets fonamentals sense que ho reculli la Constitució, agitats per una onada d'odi d'ultradreta que és inacceptable, però també ben delimitada a un barri concret d'un poble concret d'una província concreta, potser es pretén crear el marc perquè qui no desitgi violentar-los parlant dels seus problemes tinguin material que no es refereixi a ells.
La veritat, no sé si paga la pena prendre-s'ho gaire a pit. La canícula i l'experiència em diuen que no. Es reuneixen entre ells, diuen que han signat un acord que no es diferencia en res del que ens van dir fa uns mesos i en el qual res no queda clar. Agitació. Ranera. Sense possibilitat d'aprovar lleis, sense possibilitat de pressupostos, sense control sobre l'avenç d'unes investigacions que són imparables, sense forces per imposar un relat sincopat que de totes totes es desfà en contacte amb la realitat i amb els anomenats socis ja molt poc associats.
El procés pot ser llarg i l'agonia atroç, però no hi ha dubte que ja fa olor de flors dolces, al moix i trist anunci del final.