Sílvia Orriols és alcaldessa de Ripoll perquè li va prendre a Junts la cartera. També per això no li van barrar el pas a l'ajuntament. Els de Puigdemont haurien fet emprenyar uns electors que, sobretot, surten de les seves files. Pel mateix motiu, Puigdemont va tocar el violí quan Basté li va preguntar si acceptaria els vots d'Orriols. L'home, el Líder Suprem, va sortir per peteneres. Clar que si els necessités, els vots d'Orriols, els voldria! Ni que cremin. A més hi ha aquest tacticisme juntaire que veient el perill (al Maresme per exemple) es va afanyar a tapar fugues equiparant delinqüència a immigració. Tot per retenir o esgarrapar quatre vots.  

Una altra cosa, perquè no sembla que amb Orriols en tingués prou, és com conciliaria Puigdemont els hipotètics vots dels diputats d’Aliança Catalana amb tenir alhora els dels republicans que tant has blasmat. I els cupaires, clar. Sense oblidar que el Legítim, exercint de Cap de l’Oposició, va conspirar des del primer dia amb Borràs (abans de caure en desgràcia) per derrocar Aragonès. L’equació és viable, sobre el paper. Ara, difícil que pogués ser una germandat. 

La resta, de l’entrevista, va servir per veure emergir el Puigdemont més camaleònic. Ara recitant les tesis de Junqueras. Fil per randa. Res del tipus irat dels darrers anys que, amb el dit acusador, assenyalava tota desviació de l’ortodòxia. Ni rastre de la retòrica de confrontació insurreccional que ha predicat amb un verb esmolat i èpic com si fos William Wallace a Braveheart. El Legítim va ser un gatet mansoi davant un Basté que tampoc li va complicar la vida. L’entrevista més que plàcida va ser balsàmica. De tan bon rotllo, en algun moment, va ser ensucrada. Si Basté li passa la mà pel llom, el Legítim miola. Només li va faltar repartir petons i abraçades i acomiadar-se amb una cançó de bressol. En resum, la vigília el nou Puigdemont se’n va anar a dormir a tocar de la casa del Macià de Prats de Molló i es va llevar erigit en una mena de Tarradellas, prest a tornar escortat pels Mossos i amb tots els honors. Si fos Setmana Santa, com el Crist a espatlles de portants nostrats xiulant la Santa Espina, desitjant pau i amor. 

El debat sobre si s'ha o no d'entrevistar Sílvia Orriols als mitjans —en particular als públics— ha esclatat com era previsible. És un debat entre superflu i acadèmic, secundari, que ens priva de fer el debat imprescindible. El de país. Quan l’estètica perd a l’esquerra, la fa estèril a ulls de la majoria. En temps d'una correcció política que fa escarafalls per tot, era més que previsible, inevitable aquest debat superficial que no toca el fons de l’assumpte. A Orriols se l'etiqueta d'extrema dreta i fins i tot de feixista. Quin desfici en fer servir amb tanta lleugeresa una etiqueta que evoca una guerra supremacista i d'extermini.

La qüestió és si amb la intensitat amb què ara es produeix el fenomen migratori, amb la baixa natalitat i amb l’escassa energia amb què es defensa la llengua al carrer, si confiar en un etern miracle de la providència és raonable

Seria més ponderat titllar-la, simplement, d'islamofòbica, que no és pas poc. Que Orriols sigui independentista és del tot accessori, de fet és un independentisme exaltat, de trabuc, com tants d’altres, que s’alimenta i explota el desencís post 1 d’octubre. Aquesta Orriols és la que més fa trempar l’espanyolisme, perquè permet fer aparèixer els indepes com una tropa destarotada. Val a dir que Orriols també n’ha après. I davant Nierga (TVE) també va ser més dolça, com Puigdemont davant Basté, tant en el to com en les formes. La de Ripoll, que se sap aspirant al Parlament, llima arestes amb el pas del temps.  

L'independentisme trabucaire, carlí, d’Orriols és el que li brolla amb la immigració, en particular la magribina o musulmana per extensió.  El to irat, d’àngel redemptor, que farà purgar tots els pecats, ha estat signe distintiu des del primer dia. Amb notable èxit i repercussió. Res nou. És l’estripar fort de l’entorn d’en Graupera. Per descomptat de la Ponsatí. O de l’ANC deposada que Junts tornarà a portar pel bon camí. És a dir, corretja de transmissió dels designis de l’Altíssim. Tots, fins fa quatre dies, satèl·lits de Waterloo. Ara no s'hi val a fer-se l’estafat.  

També l’alcalde plenipotenciari de Badalona, Xavier García Albiol, treu rèdits electorals amb un discurs que explota fins a la sacietat el fenomen de la immigració, si bé el del PP, que és gat vell, evita aparèixer crispat. El to d’Albiol és un altre. Ara bé, no ens equivoquem, el discurs de fons és el mateix. I connecta amb els barris populars. Caram que si hi connecta! Però amb Albiol ningú s’hi atreveix. Plantejar que no ha de ser entrevistat no sembla raonable. I no ho és. Seria impossible de justificar —i contraproduent— que un senyor que guanya còmodament a la tercera ciutat de Catalunya (amb permís de Terrassa) per majoria absolutíssima, no pogués expressar allò que pensa davant un micro. Llavors a què ve tant esvalotar-se si entrevisten l’Orriols? 

Què diferencia, en l’àmbit migratori, Albiol d’Orriols? De debò!, què? Cert que Orriols hi afegeix un discurs identitari. Però té sentit en un país que no s’atreveix a abordar l’impacte que representa una immigració massiva que ens ha fet passar de sis a vuit milions en quatre dies. Que Orriols sigui islamofòbica i no aporti cap mena de solució real, no significa que no sigui imprescindible abordar una política nacional d’immigració. És el repte més gran que té Catalunya com a nació.  

O Catalunya integra el gruix d’aquests nous ciutadans o no és que deixarà de ser cristiana, que deien Torras i Bages i Jordi Pujol. És que el català, com a mascaró de proa —i això és el més transcendent com a nació cultural—, esdevindrà la tercera llengua de Catalunya. I llanguint. Terra de pas des de temps immemorials, cresol de cultures que deia Vicenç Vives. Mestissa. Catalunya és un miracle. La qüestió és si amb la intensitat amb què ara es produeix el fenomen migratori, amb la baixa natalitat i amb l’escassa energia amb què es defensa la llengua al carrer, confiar en un etern miracle de la providència és raonable.