Un bufet d'advocats de Madrid ha endegat una demanda col·lectiva contra l'Agència Tributària per pràctiques abusives. La qüestió, al meu entendre, menys important no és l'arbitrarietat que l'agència pugui cometre en el cas concret, ja que —com en tot altre poder públic—, en cas de produir-se, és perseguible i sancionable, si qui al·lega la mala praxi en té proves. El realment important i escandalós és que una demanda com aquesta sigui notícia, perquè, com reconeix el representant del bufet, que fins i tot ha atès una entrevista per aquest motiu, no es produeixen demandes d'aquesta mena. De fet, és difícil rastrejar en la història de la institució reclamacions judicials contra els seus agents. Segons el parer de Bob Amsterdam, fundador del bufet que durà a terme actuacions contra l'Agència Tributària espanyola, aquestes demandes són inusuals a causa de la por. Por, diu, de ser inspeccionats i perseguits per l'agència, cosa que també explicaria el silenci amb què fins ara s'ha vist revestit tot el que concerneix aquest àmbit públic.

És sabut per rics i pobres, poderosos i no tant, que no hi ha força més inexorable que la de l'autoritat administrativa i en aquest cas concret —la inspecció sobre els tributs que estem obligats a pagar—, es fa molt més palès aquest tret d'autotutela que permet a l'administració no només dictar resolució, sinó també executar-la amb independència dels eventuals recursos que puguin interposar-s'hi en contra. I, tenint en compte la capacitat que els assisteix d'allargar els procediments en el temps i en l'espai, ningú no alça la veu. No ja perquè la gent tingui res a amagar, ja que moltes vides econòmiques són, per pura impossibilitat de pecar, absolutament irreprotxables, sinó perquè, tot i que ho siguin, la persecució pot ser la mateixa i amb ella fer la vida impossible a la persona inspeccionada durant massa temps per suportar-lo. Qui no coneix algú que ha acabat pactant una multa per no allargar una agonia que li hauria reportat més despeses i maldecaps en cas de negar-s'hi numantinament, malgrat saber que és innocent?

Qui no coneix algú que ha acabat pactant una multa per no allargar una agonia malgrat saber que és innocent?

Ni el subjecte tributari, ni el seu assessor fiscal, ni els agents del dret a la defensa (l'Advocacia) o de la protecció de la legalitat (la Fiscalia) no han anat, fins ara, gaire més enllà de recórrer davant els tribunals les liquidacions practicades per l'Agència Tributària. I, de fet, en la història d'aquest organisme a Espanya són escassíssimes les condemnes a inspectors en actiu. Però és que les demandes són poques, mentre que, en canvi, perden als tribunals contenciosos la meitat de les resolucions de liquidació que emeten i que han estat judicialment recorregudes. No haurien de demanar-se els màxims responsables de l'organisme el perquè d'aquesta disfunció? Us imagineu que la meitat de les denúncies contra qualsevol empresa prosperessin? Què en diríem?

En el cas Estevill-Piqué Vidal, on jutge i advocat van acabar condemnats per suborn de funcionari, prevaricació i extorsió, els empresaris que —entre d'altres de les seves víctimes callades— es van atrevir a formular denúncia contra ells, no ho van fer fins que el magistrat no va aterrar al Consell General del Poder Judicial, puntada de peu cap amunt que li va clavar Miquel Roca quan el jutge va decidir la seva enèsima revenja en la persona d'un arxienemic, el president Maragall. Llavors havia renunciat, per la pompa del nou càrrec, al poder que li atorgava la toga i que tan malament exercia, qui va ser magistrat estrella durant tota una època daurada del pujolisme. Aquell silenci, com el que ara plana sobre certes actuacions tributàries del tot irregulars, no enfosqueix gens la bona feina que duen a terme la majoria dels jutges i inspectors d'hisenda. Però com que sembla que la raó de tot aquest silenci és la por, escric ara això per contribuir a trencar-la, i també esperant estar preconstituint prova a favor meu si —millor tard que aviat— em veiés immersa en una sorprenent inspecció després d'una vida complint (sense cap mèrit, atesa la meva condició laboral) amb aquesta hisenda que diuen que som tots.