Com a ciutadana catalana tinc la sensació de viure en un malson constant; un malson esperpèntic, grotesc, ridícul, absurd, pervers (i tots els adjectius que se us acudeixin menys coherent, raonable i empàtic). Quan et sembla que ja no es poden fer pitjor les coses, arriba un il·luminat i fa una proposta encara més absurda, recaragolada i maquiavèl·lica. No els podem negar que d’imaginació no els en falta: “Ho tenim a tocar”, “El món ens mira”, “Si em doneu 68 diputats, proclamo la independència”, “És impossible qualsevol acord polític amb el PSC”, “Si no ens votes, ets d’extrema dreta”, “Només sabeu queixar-vos; encara gràcies que fem un tren orbital, pitjor seria que us quedéssiu amb aquesta Catalunya desmantellada, arruïnada, castellanitzada i islamitzada sense un tren orbital”… Moltes gràcies pels vostres esforços, però no calen, de veritat. Crec que tindríem millors resultats si ningú fes res. I sí, fico dins del mateix sac tots els partits processistes, perquè tenen un denominador comú: parole, parole, soltanto parole (però sense l’encant de la Mina Mazzini i l’Alberto Lupo).

Qui ens havia de dir que els diners que paguem trinco-trinco cada any amb els nostres impostos es girarien en contra nostre i ens farien viure cada dia més miserablement!

Que si DANES i morts sense culpables; que si sanitats destruïdes; que si sistemes educatius saturats i fallits; que si augment de la criminalitat, dels robatoris amb violència i dels assassinats amb pistoles (però res a veure amb la immigració massiva); que si morts en accidents ferroviaris per una mala gestió; que si ara soc independentista i l’endemà espanyolista; que si infiltracions en assemblees educatives; que si presos polítics que donen suport als que els han empresonat… I no, no parlo ni del Far West ni de L’home que va matar Liberty Balance; parlo d’una Catalunya masoquista dins d’una Espanya que només té ganes d’enfonsar-la i d’humiliar-la. No ho sé vosaltres, però jo estic esgotada d’anar esquivant mentides, manipulacions, tergiversacions… i de veure com tot el que cobro a final de mes se’n va a les butxaques d’uns quants a canvi de res o d’un empitjorament de la situació. Qui ens havia de dir que els diners que paguem trinco-trinco cada any amb els nostres impostos es girarien en contra nostre i ens farien viure cada dia més miserablement!

Quan diuen que han de buscar una solució a un dels tres mil problemes que acumulem, ja tremolo; em fan més por que una combinació de més de dos pronoms febles. Per a ells la paraula solució vol dir ‘Escanyem una mica més el personal, a veure si amb quatre piulades encara en fan prou per desfogar-se o ja tenen ganes de fer un pas més’. Saben que el cabreig ens dura de Nadal a Sant Esteve i que després ja poden tornar a aportar-nos una altra solució ornamentada amb mirades a l’infinit i frases èpiques i emotives d’algun llibre d’autoajuda de fa vint anys i fer el que els doni la gana.

Els culpables sempre som nosaltres, els ciutadans, que no sabem votar; ells sempre són víctimes d’alguna conspiració estrambòtica, de gent sonada que els acusa de mentir dia sí, dia també, de veure’s involucrats en corrupcions que mai saben d’on baixen… De vegades, no sé si us passa, tinc més la sensació de ser al pati d’una escola de pallassos de pel·lícula de terror que en un país seriós. Els catalans som uns desagraïts; hauríem de donar-los les gràcies per trinxar la nostra llengua i per fer creure als nouvinguts que les nostres tradicions són imposicions feixistes. La tolerància, en aquest país anomenat Espanya, és acceptar qualsevol cultura menys la catalana; és de primer d’imperialisme, de colonialisme i de supremacisme. Perquè tothom sap que la cultura catalana sempre s’ha volgut imposar a les cultures minoritàries com l’espanyola per fer-les desaparèixer, i que, per això, actualment la llengua espanyola es debat entre la vida i la mort. Però no soc aquí per parlar-vos de tota aquesta decadència ni per victimitzar; soc aquí per dir-vos que “Ho tornarem a fer”, que “Ho tenim a tocar” i que per fi ja som a l’última etapa del full de ruta que ens havíem marcat: entregar les claus de Catalunya als estrangers i obrir la porta de bat a bat a l’espanyolitat. Gràcies a tots els que ho heu fet possible; sense vosaltres Catalunya mai no hauria pogut ser una colònia espanyola com Déu mana.