Per saber del Papa i de tot el que es cou al Vaticà recomano que seguiu el company Vicenç Lozano, que és el seglar que més en sap. A mi em toca parlar de lo meu, però costa d’escriure sobre política catalana perquè, independentment que el Govern i el Parlament facin bé o malament la seva feina, l’interès ha caigut en picat. Amb un Govern que treballa però no brilla, enemic com és de qualsevol èpica. Amb un PSC que venç però no acaba de convèncer, i una oposició que no hi és ni se l’espera. Tot resulta incolor, inodor i insípid. De fet, la política catalana ha esdevingut una activitat gairebé misteriosa de gent desconeguda.

La gent continua interessada i parla a les sobretaules, però els assumptes estrictament catalans no poden competir amb les ocurrències de Donald Trump, amb l’elecció d’un papa nou, amb les guerres i el rearmament, ara amb l’apagada, i per descomptat, amb el Barça de les remuntades, esdevingut un autèntic refugi d’autoestima col·lectiva que cal valorar en la seva transcendència. Ho sol dir la gent de la ràdio, que “si parlem de política catalana, la gent canvia d’emissora”. I és comprensible que els guionistes del Polònia es busquin la vida en afers més importants, atès el difícil que ha de ser crear un gag de kilòmetre zero.

I cal dir que el Govern s’esforça a fer-se valdre. Cada dia o cada setmana tenim anuncis d’inversions milionàries: 18.500 milions “perquè Catalunya recuperi el lideratge econòmic d’Espanya”; una inversió anual de 1.100 milions per construir habitatge social; 1.300 euros pels pagesos damnificats per la pedregada. I ara, després de l’apagada, una inversió per garantir el subministrament elèctric a escoles, hospitals... i tot això sense pressupostos! La llista pot ser llarga i tant de bo tot això es faci realitat, però hi ha un problema més de tipus psicològic, com si la gent hagués perdut la fe. No només per l’escassa trempera de l’actual executiu, sinó també, no caldria dir-ho, per la sensació de derrota col·lectiva heretada del procés.

És un altre misteri de la política catalana, què rep a canvi Esquerra Republicana del capteniment del diputat Rufián tan celebrat pels abanderats de la derrota dels catalans.

Aquesta sensació de derrota col·lectiva s’escenifica des de fa setmanes en la trista comissió d’investigació del Congrés sobre l’Operació Catalunya, on els diputats catalans són sistemàticament humiliats pels responsables de la guerra bruta antidemocràtica que fan ostentació orgullosa de la seva impunitat i advertint que, ells sí, ho tornaran a fer. El silenci autoimposat dels mitjans espanyols davant les evidències del comportament il·legal i antidemocràtic de les institucions de l’Estat no és pas perquè estiguin avergonyits, sinó perquè participen com a actors principals en la defensa d’un règim que es vol immutable.

En aquestes circumstàncies és comprensible que la política no només no entusiasme sinó que resulti fins i tot amargant. I un factor que alimenta el desencís polític és el partidisme que s’ha instal·lat com una mena de conflicte permanent entre partits, allunyat de les realitats quotidianes. El Govern pateix les contradiccions de dir-se d’esquerres però voler ser establishment, havent de negociar amb uns aliats que presumeixen del contrari i que per fer-se notar fan bandera dels desacords com si fossin demostracions de coratge. L’embolic de la taxa turística n’és un bon exemple. Del Parlament transcendeixen fonamentalment les picabaralles del president Illa amb la portaveu d’Aliança Catalana cercant el benefici mutu, i la permanent baralla d’Esquerra Republicana contra Junts per Catalunya que convida cada dia a la desconnexió.

Superar la sensació de derrota política col·lectiva és quelcom tant o més necessari, segurament el més difícil per a un Govern que vol ser de tothom però que és fruit de la derrota de mig pais i pretén “passar pàgina” com si res no hagués passat. La recuperació de la confiança és el que acabarà determinant el futur del país i del propi Govern

Un episodi paradigmàtic l’hem tingut aquesta setmana. La comissió d’investigació de l’Operació Catalunya té com a objectiu posar al descobert els abusos perpetrats per l’Estat, però el dia que compareix el president Artur Mas, el diputat Gabriel Rufián no mostra cap altre interès que desacreditar políticament i ideològicament el president que ha estat espiat, perseguit i represaliat. És un altre misteri de la política catalana, què rep a canvi Esquerra Republicana d’aquest capteniment tan celebrat pels abanderats de la derrota dels catalans.

El Govern actual encara no marca la referència i la política no resum la realitat del país. Que la política no entusiasmi no vol dir que el país no sigui viu. Només cal veure les històries que explica cada migdia el Telenotícies Comarques per comprovar que la gent es mou i es mobilitza pel seu compte amb tantes iniciatives empresarials agosarades i innovadores com sorgeixen arreu del país; amb la protesta de la gent del Priorat perquè els neguen l’aigua que necessiten, o la reivindicació dels pagesos del Segrià perjudicats per les pedregades. També, però, l’èxit del ball de gitanes de la Garriga o els nous campaners que volen recuperar el toc manual de les campanes a diversos municipis. La gent no s’ha aturat. Potser és un fenomen de resiliència, que la gent es busca la vida en allò que, per modest que sigui, fa sentir la seva voluntat de ser.

Calen inversions, algunes molt urgents, però superar la sensació de derrota política és quelcom tant o més necessari, segurament més difícil, sobretot per a un Govern que vol ser de tothom, però que és fruit de la derrota de mig país i pretén “girar full” com si res no hagués passat. La recuperació de la confiança és el que acabarà determinant el futur del país i del mateix Govern.