Que el castellà està esclafant el català a Catalunya és un fet que queda palès en totes les estadístiques i que qualsevol persona que surti al carrer i observi una mica el seu entorn —i no tingui una tendència malaltissa a negar la realitat— pot constatar. I quina solució s’ha decidit aplicar des de les institucions per revertir aquesta situació? Doncs, el Parlament ha aprovat tramitar per via exprés una llei que convertirà el català i l’aranès en les úniques llengües oficials de Catalunya… és broma!!!!, han preferit fer els ulls grossos amb la castellanització de les universitats "catalanes". Es veu que hi havia molts castellanoparlants que es veien forçats a aprendre el català per poder estudiar a Catalunya i que això els suposava un trauma psicològic tan gran que posava en perill l’economia i la fatxada de Catalunya i, per un efecte dòmino, el món podia explotar i convertir l’univers en un forat negre curull de pronoms febles levitant i formant combinacions impossibles (hi'n, t'li, me-ne-t'hi...). Ja n’arribem a ser, d’egoistes i malvats, els catalans! Sempre pensant en la pela i el català. Ni que ens passéssim el dia regalant calés a tort i a dret i relegant el català a l’oblit.
El problema de viure en un país colonitzat per un estat imperialista que desconeix el significat de l’empatia és que et trepitgen la llengua i la cultura com si fossin una burilla i encara abaixes el cap i demanes perdó per existir. Els catalans només volem ser catalans, però sembla que aquest afany identitari nostre empipa molta gent, i que, per tant, ens n’hem de sentir culpables i pagar-ne —literalment— les conseqüències. Sí, exacte, els catalans ens hem cregut el conte que ser català i defensar la catalanitat és egoista i exclusiu i que ser espanyol i imposar —amb els mètodes que calguin, sense fer curt de porres— l’espanyolitat és altruista i inclusiu. Segons sembla, aprendre a parlar castellà no és cap procés traumàtic per als nouvinguts, però si algú —a qui li agrada viure clarament al límit—, per casualitats de la vida, aprèn el català, no només posa en risc la seva vida, sinó que, com ja us he avançat abans, pot provocar un cataclisme universal. No, no m’he fumat un porro mentre escrivia l’article; malauradament, és la trista realitat.
Que a les universitats de Catalunya es fan moltes assignatures (i no em refereixo a l’assignatura de llengua castellana), i cada vegada més, en castellà pel bé dels nouvinguts mandrosos, intolerants i amb poques ganes de sortir de la seva zona de confort i aprendre, és una realitat que coneix tothom que ha estudiat a les universitats "catalanes" durant aquesta última dècada. Són coses que se saben, però que no es diuen (pels motius que sigui), i que, per atzar, m'han vingut a la memòria perquè fa tres o quatre dies, mentre navegava per TikTok, em vaig topar amb un vídeo d’uns joves estudiants que afirmaven que a la Universitat Pompeu Fabra "S’ha de reivindicar una mica l’ús del català perquè cap assignatura en català fem. Això no pot ser. […] Hi ha mates; ja està. La resta en anglès o en castellà". Ai si en Pompeu Fabra aixequés el cap!
No volen ofendre els castellanoparlants, però no passa res si ofenen els catalanoparlants a casa seva
I per què es fan tantes classes en castellà a la Universitat Pompeu Fabra —i a la resta d'universitats "catalanes"—?, us deveu preguntar els més agosarats (i si no, us responc igualment). A les universitats públiques, que paguem tots nosaltres trinco-trinco, suposadament per no ofendre els pobres nouvinguts que venen a estudiar a Catalunya i que no parlen català. Es veu que el castellà s’aprèn com si res i és una llengua simpàtica i divertida i que el català, en canvi, és una llengua antipàtica, desagradable i avorrida —ja es va decidir que fos així des dels seus inicis perquè ningú tingués ganes d’aprendre-la i perquè als catalans sempre ens ha agradat tocar els collons a la gent, per això vam decidir introduir-hi tants pronoms febles i paraules tan complexes de pronunciar com Llull. Resumint: no volen ofendre els castellanoparlants, però no passa res si ofenen els catalanoparlants a casa seva. Ja hi estem acostumats; fa anys i panys que hem assumit que som un poble sotmès i que hem d'abaixar el cap sempre que calgui per al bé dels altres.
A les universitats privades, en canvi, han fet una regla de tres, una arrel quadrada i un parell de tombarelles i han vist que els surt més a ingressar: hi ha molts més castellanoparlants al món que catalanoparlants. La catalanitat ja la convalidaran amb un pa amb tomata per berenar i un TikTok de paraules boniques en català, que sempre queda molt inclusiu. Què pot sortir malament si castellanitzem el sistema educatiu català? Que la Rosalia dormi tapada amb la bandera d’Espanya i castellanitzi l’Escolania de Montserrat? Que els catalans diguem amb llàgrimes als ulls que no hi ha ningú que hagi fet tant pel català com la Rosalia? Que aplaudim la selecció espanyola? L'única cosa que tinc claríssima és que, si Pompeu Fabra aixequés el cap, faria el que no va gosar fer quan era viu: eliminar la paraula fatxada del diccionari.