Avui és aquell dia de retorn a la realitat. Els llums de Nadal continuen a lloc, però apagats. I els contenidors s'omplen dels cartrons i els papers que no fa gaires hores van ser il·lusió. I demà serà gener. Ara ja sí de veritat serà gener. I tornarem a sopar a casa una verdureta. I passarem els caps de setmana al sofà, amb la manta. Perquè fa fred, perquè no tenim un euro, perquè l'estómac ha de tornar a lloc i perquè estem ressacosos de tant anar amunt i avall. I farem la petita hibernació, tot esperant que arribi l'escalfor de la primavera. Sí, parlo de la fi d'això que en diem "les festes", però també de política.

Dilluns, Artur Mas convocarà eleccions. I també s'apagaran els llums que han il·luminat la independència que ens van dir que era a tocar. I també els contenidors vessaran dels papers amb què vam embolicar la il·lusió que tot estava fet. 18 mesos. I teníem pressa. Molta pressa. Ens van dir que estava tot fet i no ens va costar gaire creure'ns-ho. O fer-ho veure. Però, era real? Sí, sí, tu veus els Reis. Tu els veus allà a la cavalcada. Hi són. Físicament. I els saludes. I et saluden. I et llencen caramels. Però quan arriba el dia 6 a la tarda, torna la realitat. I la il·lusió marxa. Fins l'any vinent. Adéu Reis, fins quan torneu!!! Eren molt reals, però eren una ficció.

Potser seria moment que els que han organitzat la cavalcada ens expliquin que ja s'ha acabat la llum, la música, els lluentons, el confeti i les carrosses. Som el 48%. I és hora que a aquests centenars de milers de persones se'ls comenci a explicar que ara és quan cal seguir creient en els Reis d'Orient. Encara més. Perquè cal mantenir la il·lusió. Perquè sense il·lusió estem perduts. Ara bé, també se'ls ha de dir que els Reis no tornaran la setmana vinent. Ni l'altra. Ni d'aquí 18 mesos. Vindran quan toqui. Vindran quan la il·lusió col·lectiva sigui prou forta perquè els Reis vegin l'estel que els guia i sàpiguen el camí. I el camí no serà fàcil, però som nosaltres qui l'hem de construir. I com més gent s'hi posi, més fàcil serà. Perquè els Reis només vindran si mantenim la il·lusió, hi creiem, som intel·ligents i anem a una. I no amb un 48%, sinó amb un 70%. Perquè ha de ser una il·lusió col·lectiva. Hem de ser molts, i fent segons què mai sumarem. Enfront del mal humor, les amenaces i les manipulacions del carbó, cal proposar, convèncer, deixar-se de romanços i d'infantilisme, fer autocrítica i deixar de fer puntades endavant a la llauna a veure si guanyem temps. Menys cavalcades de llum i color i més treballar per fer possible la il·lusió del màxim de gent. I amb sinceritat. Sense fer volar coloms als quals els falta una ala i els cauen les plomes.

Arriba un dia en què saps la veritat de la màgia de Melcior, Gaspar i Baltasar, però hi continues creient. A partir d'aquell moment, però, des de la veritat. I no només no perds la flama de la il·lusió sinó que més endavant la transmets a qui més t'estimes. I un dia els dius la veritat, com te la van dir a tu. I un dia ells també transmetran la il·lusió i la veritat. De generació en generació. Però sabent que els Reis no tornaran en 18 mesos. És tan complicat fer això? O preferim continuar l'autoengany pretenent que uns ganàpies es creguin que les barbes són de veritat? O que ho facin veure.