Quan arriba l’estiu, passa que la majoria de nosaltres respirem alleujats perquè (d’una forma del tot honesta, però ingènua i ruca) pensem que finalment arribarà el temps en què podrem abstraure’ns de la feina i descansar amb justícia. Però ràpidament descobrim la fal·làcia i ens n’adonem, per enèsima vegada a la pròpia vida, que l’estiu no té res a veure amb el repòs i el lleure, sinó que representa potser l’etapa de l’any més estressant de totes. Havíem pensat que durant aquestes setmanes podríem pencar d’una forma més relaxada, ens havíem promès de llegir una tona de llibres pendents i vagar pel jardí xerrant amb les plantes, però ben aviat percebem que no només hem de continuar treballant per no morir-nos de fam sinó que, al seu torn, les contínues interrupcions a les quals estem sotmesos no només ens impedeixen llegir calmosament, sinó també exercir qualsevulla badamenta.
Hom podria pensar que la culpable de tot això és aquesta calor africana en la qual estem atrapats, desertificació de la vida que ens condemna a una sensació de mucositat mental permanent. Escric que la calor ens “sotmet” però em veig obligat a rectificar, puix que aquesta ardència vertaderament fastigosa és responsabilitat de la nostra desídia amb la mare natura, que, després de lustres d’ésser putejada amb tota quanta fumerada, ara s’ha venjat de nosaltres convertint-nos a tots en beduïns aficionats; no, la culpa de tot plegat no és d’aquesta flamerada constant que, especialment en els hòmens, deriva en aquella vestimenta tan nauseabunda de pantalons curts i camises de lli que transformen les aixelles en rierols d’orina. L’autoria de tot plegat és dels humans, que, en comptes d'assumir el tedi i aïllar-nos del món, encara tenim la barra d’inventar activitats delirants per embotir el dia.
Aquesta incapacitat per quedar-nos quiets a casa deriva en la dèria horripilant de viatjar i anar a tocar els picarols dels autòctons a cada racó del planeta
Aquesta incapacitat per quedar-nos quiets a casa deriva en la dèria horripilant de viatjar i anar a tocar els picarols dels autòctons a cada racó del planeta. Ho sabem molt bé nosaltres mateixos que, lluny d’ésser un país on la gent ve a estudiar o a embadalir-se admirada davant La batalla de Tetuan, hem esdevingut un cau de fang on fins i tot els europeus més civilitzats ens envaeixen només per consumir quantitats industrials de tinto de verano i, posteriorment, fer-ne micció als racons del Gòtic o a Salou. Podríem compensar aquesta animalada amb certa constricció, limitant-nos a fer el sant favor de quedar-nos a casa, però novament optem per fotre el camp (ho dic literalment, fotre allò que resta de natural al món) i ordir viatges d’estètica cateta, uns trips que contemplo sovint per Instagram només per palesar que els meus coetanis van a la platja amb l’actitud de quan eren adolescents.
Idiota de servidor, jo sempre acostumo a reservar les hores d’estiu per dedicar-me d’una puta vegada a reprendre la desena de llibres que hauria d’escriure i que he deixat amb la paraula a la boca de la pàgina en blanc. Però, estiu rere estiu, fracasso absolutament, no només perquè la canícula em deixa l’encèfal del tot febrós, sinó perquè em veig sotmès a una bateria inaudita de distraccions que arriben en forma de sopars a la fresca (així s’hi refereixen els meus amics, com si encara visquéssim als noranta), de companys periodistes que em truquen de la ràdio preguntant-me si Pedro Sánchez aguantarà o se l’acabaran de jalar els jutges fatxes, i de nois de vida cultureta que em demanen amb tota la il·lusió del món que llegeixi el seu darrer llibre, que versa generalment sobre la deconstrucció masculina o, com a molt, resulta ser una distopia sobre un món on el telèfon mòbil ens substitueix el magí.
Així no hi ha qui foti res de bo, com podeu entendre, i encara m’he deixat una bona pila de regals que Satanàs ens envia durant aquests mesos, com ara els vomitius festivals de música de l’Empordà, les obres de teatre poloneses que faran al Grec, o allò que els cursis anomenen pòdcasts conversacionals sobre com afrontar l’altíssim preu dels lloguers. Tot això són armes de destrucció massiva, invents del diable que, per si fora poc, ens van minant el cervell mentre fem scroll al telèfon i veiem persones a les quals crèiem sensates tot reproduint l’anunci d’Estrella en una cala menorquina. És espantós, autènticament repulsiu, això d’aquesta etapa de l’any. Per fortuna, sempre quedaran els articles (especialment els meus, que si més no tenen sintaxi catalana) i esperar que Déu s’apiadi de nosaltres i, mercès a l’inexorable pas del temps i per molt impossible que sembli ara, arribi setembre.