“Quan provo d’imaginar com serà el cel, penso que deu ser com quan era un nen petit. En aquest ambient de confiança, alegria i amor érem feliços, i crec que el cel ha de ser com aquells anys d’infantesa. Així que, d’alguna manera, espero 'tornar a casa' quan me'n vagi a l’altra banda”. Així explicava la mort el papa Benet XVI l’any 2012, a Milà. Ell parlava del cel com el tancament d’un cercle en què recuperem allò que la vida —el temps— ens ha anat prenent. Potser amb l’experiència —l’edat— apareix el cinisme, perquè la memòria esdevé una lleixa de plats trencats des d’on sembla que és cosa d’ingenus saltar i jugar-se-la un altre cop. També pot ser que amb l’experiència —l’edat— assumir el risc d’entrebancar-se amb la mateixa pedra condueixi a una alegria i a un amor més fecunds, perquè aleshores la lluita contra el desesper ja és premeditada i els resultats poden llegir-se en termes d’esforç i gratificació. La confiança, l’alegria i l’amor que molts associem a l’univers de la nostra infància estan revestits d’un tel d’innocència que ho embolcalla tot, perquè, sense haver viscut ni exercit el mal, encara no podíem llegir-lo al món.
Després d’equivocar-nos, tenim l’instint o fins i tot la voluntat de tornar a l’estat inicial, al moment en què no hem de carregar amb la responsabilitat del mal que hem comès
A l’inici de la Guerra Civil, Joan Sales escriu a Màrius Torres: “[…] després de fer el boig, es té invariablement una gran set d’innocència". La cita conté la idea que després d’equivocar-nos —i si som conscients de l’error, hi afegiria—, tenim l’instint o fins i tot la voluntat de tornar a l’estat inicial, al moment en què no hem de carregar amb la responsabilitat del mal que hem comès, de la pau que hem furtat. La set d’innocència no és set d’inconsciència, però. Com que la concepció cristiana del temps és lineal i no comptem amb la possibilitat de rebobinar-lo, l’única eina que tenim per sadollar la set d’innocència de què parla Sales és el perdó, una de les maneres més generoses d’estimar. Examinar per què hem de demanar perdó, trobar les ganes per vèncer l’ego i verbalitzar l’error, esmenar allò que pugui ser esmenat, procurar no repetir-nos-hi. Ser perdonat i ser innocent no són la mateixa cosa, però el perdó és l’únic mitjà que tenim per recuperar la pau quan ja hem perdut la innocència. Sovint, concedir-lo també és l’única via per recuperar la pau quan el lladre no has estat tu.
L’única manera d'arribar al cel, de tornar a casa, és haver-se treballat en la set d’innocència i haver-la fet servir de motoret per transitar per la vida
Així doncs, hi ha una certa paradoxa aparent en la idea de cel de Benet XVI, o almenys en la idea de cel i en com hi arriba algú que mor als 95 anys, perquè l’única manera de recuperar la felicitat de la infantesa és haver estat prou adult, prou despert i prou esmerçat per haver escollit el bé. L’única manera d’arribar al cel, de tornar a casa, de tancar el cercle, és haver-se treballat en la set d’innocència i haver-la fet servir de motoret per transitar per la vida. L’única manera de recuperar allò que l’experiència ens pren de la infantesa és haver viscut més que mai. És paradoxal, doncs, perquè aquesta ambició per a fer botets cap enrere i arribar a l’estat inicial de les coses és l’únic que de veritat ens farà tirar endavant.
Aquesta voluntat de retornar al principi és un arbre amb molts fruits, i no tots esperen al cel
És una idea acollidora pensar que la infantesa pot ser un tastet del cel. Aquesta voluntat de retornar al principi és un arbre amb molts fruits, i no tots esperen al cel. A la terra hi ha felicitat per a qui, malgrat tot, tria confiar en els altres, perquè així es protegeix del cinisme. També n’hi ha per a qui no vol estar mai de tornada, per a qui es deixa sorprendre, perquè deixa oberta la porta de l’esperança. Hi ha felicitat per a qui no es deixa prendre la pau del nen i ho fa en un exercici d’autoconeixement i d’autoestima. N’hi ha per a qui, a despit de les ferides, malda per assaborir l’alegria. Hi ha felicitat per a qui brega cada dia amb el perdó que encara no s’atreveix a demanar o que encara no està preparat per concedir.