El 24 d'octubre passat, Gabriel Rufián i Irene Montero van protagonitzar un míting multitudinari a la plaça Major de Nou Barris, amb el lema "Casa, vida, futur", tot escenificant l'aliança entre ERC i Podemos de cara a les eleccions espanyoles i culminant l'acte amb un "sí se puede" que lligava llastimosament la imatge del partit degà de l'independentisme (i la cara poètica d'Oriol Junqueras, present a l'acte) a l'imaginari espanyol, la llengua espanyola i el missatge lerrouxista. En un moment donat, com si fos just abans de repartir entrepans al Paral·lel, l'emperador de Santa Coloma va brodar la seva inesborrable intervenció amb aquela salmòdia que feia "de què serveix parlar un català perfecte o treure una bandera d'Espanya d'una roda de premsa, si després pactes 44 vegades amb PP i Vox contra la classe treballadora de Catalunya?", o bé "de què serveix parlar un català perfecte si votes contra l'estatut social que anava a donar les pensions i els ajuts a milions de persones?". La resposta retòrica era, evidentment, "de res". Per tant, Rufián ens deia dues coses: o bé que si s'intenta fer en castellà es pot tenir més èxit (com ell sembla voler demostrar a cada intervenció dalt del faristol del Congreso), o bé que tant se val la llengua en què es faci política perquè només importen el fons i els resultats. Crec que és bo analitzar ambdues hipòtesis una per una.
Sobre el primer punt, la meva oposició és frontal: és important en quina llengua es fa política, tant aquí com a Madrid. Ho sap Lerroux, ho sap Durruti, ho sap el Noi del Sucre, ho saben Macià i Companys. Parlar en castellà a Nou Barris (suposadament per deferència cap a Irene Montero) és un missatge clar cap als veïns del barri, un missatge que connecta perfectament amb allò de "de què serveix parlar català?", i que ve a dir que hi ha una llengua en què la classe obrera s'entén millor entre si. Una llengua més humil, més revolucionària, més de classe o que simplement connecta millor —com allò de "si vols arribar a més gent, canta en castellà". Un prejudici insultant cap a molts veïns del barri, o bé una assumpció política tronada en el millor dels casos, però alhora un senyal cap al votant: en unes eleccions espanyoles, el català passa a ser de segona categoria. Tant que critiquen el nacionalisme o l'independentisme català de repartir carnets de bons i mals catalans, i ara és Rufián mateix qui ens diu que el català és de segona. Que no serveix, que no arriba, que només és útil per a la burgesia. I ni així, perquè parlar en català no serveix de res pràctic, ni per frenar la ultradreta ni per ajudar les classes humils. La cosa útil és fer-ho directament en castellà, sense que caigui cap anell, perquè aquí venim a fer feina seriosa i no podem perdre el temps amb essencialismes vernaculars. Si vols triomfar, si vols ser més eficaç, fes servir el castellà. És un error i és, a més, un insult. Però sobretot és una renúncia totalment innecessària, que aquí no comprèn ningú.
Rufián i Montero van protagonitzar un míting a Nou Barris que lligava llastimosament la imatge del partit degà de l'independentisme a l'imaginari espanyol, la llengua espanyola i el missatge lerrouxista
L'altre punt són els resultats: allò que en teoria només compta, sense fixar-nos en la llengua (en la llengua no ens hi fixem, però fem servir la castellana). Repassem-los, més enllà de l'amnistia: com tenim el compromís per a l'autodeterminació o un referèndum vinculant? Com tenim el traspàs integral de Rodalies, promès des del principi, i com ha acabat allò de la societat compartida si no és per evitar que Catalunya pugui canviar lliurement d'operador? Què ha aportat el nou Pacte de Sant Sebastià a la condonació del deute o a la reforma del finançament (aquell finançament "singular" on, en teoria, ens pertocava la famosa "clau de la caixa")? Com tenim l'execució de les inversions degudes en infraestructures i altres serveis? No sé si cal que continuï. Només cal que faci una puntualització: aquestes demandes no han tingut cap progrés tangible tant si s'han efectuat en castellà (Rufián) com si s'han fet en català (Junts), perquè simplement el balança d'aquesta col·laboració és manifestament insuficient. Per tant, la pregunta no és de què serveix fer-ho en català. La pregunta és de què serveix fer-ho en castellà també, passar-se al castellà perquè —suposadament— és més útil, o bé de què serveix, en definitiva, negociar a Madrid. La pregunta a fer-se a Nou Barris i a Pedralbes, a l'Ateneu Popular i al Círculo Ecuestre, és de què serveix negociar a Madrid. Què hi guanyem. I, en el cas de Rufián, de què serveix tenir com a col·legues de coalició electoral una colla que considera que Catalunya no mereix tenir transferides les competències en immigració. De què serveix fer tot això, Rufián, en qualsevol llengua? També en la llengua que tu, explícitament, esculls.
El balanç del "diàleg", de la via negociada i convivencial, ha fracassat per tot arreu. La majoria plurinacional és una ficció (que és l'eufemisme de mentida) avui només alimentada per la desesperació socialista, sumada a la seva manca de projecte. No hi ha resultats, no hi ha via de diàleg útil i tant se val en quina llengua això s'intenti. I aquí, en comptes de refer una via pròpia cap a la independència, ens hem deixat distreure (de nou) per les dinàmiques de bàndols de la Guerra Civil i hem decidit fer el trist paper d'aquell venedor de porters automàtics de La escopeta nacional. No seré jo qui acusi Rufián d'haver lliurat els seus vots al PSOE "a canvi de res"; evidentment, mai no gosaria fer una afirmació tan destructiva. El que sí que li puc dir, i suposo que s'ho prendrà millor, és que ho ha fet "a cambio de nada".