Si a una conselleria li ha caigut al damunt la tempesta perfecta, en aquesta legislatura de permanent provisionalitat que deixem enrere, no ha estat altra que a la de Salut d’Alba Vergés.

Vergés s’ha enfrontat al pitjor malson el darrer any i escaig, a partir d’aquell març del 2020 que recordarem per a sempre més. De sobte —els epidemiòlegs més mediàtics anaven ben despistats— ens vam veure confinats a casa per aquell virus d’Orient que havia de ser —si és que arribava a Catalunya— encara no com una grip.

Vergés es va trobar comandant una nau enmig d’un temporal mai vist. No li ho van posar mai fàcil. Des del minut u es va trobar qüestionada. De cop i volta, quan va anunciar el confinament perimetral de la Conca d’Òdena, es va trencar. Decisió dràstica i insòlita que evocava Wuhan i la Llombardia. Aquelles llàgrimes la van posar al disparador d’una crítica àcida, mordaç. Era l’evidència, deien, de la seva debilitat. Mai ningú va dir el mateix de la cancellera alemanya, Angela Merkel, quan davant tot el Bundestag no va poder evitar emocionar-se. Merkel no acabava de confinar i aïllar la seva família, ni un fill acabat de néixer.

Però, a més, Vergés va haver de portar el timó enmig del pitjor desori. Mentre el capità del vaixell es mostrava partidari d’amarrar a port fins al dia que passés la tempesta, altres li exigien desplegar tot el velam des de la mateixa sala de màquines. Tot alhora no podia ser. Mentre el capità potenciava les propostes més conservadores i mirava de crear-li un comitè de gestió en paral·lel, altres —des de la mateixa cabina del capità— celebraven la idea de desafiar la tempesta.

Tant de bo, en aquesta ocasió, tothom faci pinya al voltant dels grans consensos i dels reptes immensos que ha d’afrontar la societat catalana

Ja és sabut que el pitjor que li pot passar a qui ha de governar el timó enmig de la tempesta és que els d’estribord facin la seva i els de babord exactament el contrari. Perquè aleshores el vaixell queda exposat i té tendència a anar a la deriva. Vergés fins i tot va haver de sentir mesquines acusacions de responsabilitat criminal de l’entorn del capità. Entestats a amarrar, volien fins i tot tancar les escoles i confinar els nens a pany i forrellat.

Fins a l’extrem que, després de fer bandera de fondejar sine die, van arribar a enlluernar-se amb la gestió més desafiant de la tempesta, que tenia molt més de mantenir desplegat tot el velam que d’amarrar a port. Una contradicció tan manifesta com nècia. Si del que es tractava era de salvar vides, assenyalar com a referent la capital del Manzanares era tant com posar la proa a l’ull de l’huracà. 

Sigui com sigui, a Vergés li haurà tocat la pitjor part del trajecte. I deixarà la nau just quan la tempesta ja s’assembla més a un plugim que a una pedregada. Just ara, quan l’onatge és més benèvol, Vergés s’acomiadarà de tota responsabilitat

Paradoxes de la vida. A Vergés li ha tocat rosegar els ossos i ara altres devoraran el tall.

La lliçó de vida és que davant un gran repte tothom ha de remar en la mateixa direcció. El nou Govern, inèdit pel que representa d’inflexió històrica la presidència, anirà bé i podrà governar les adversitats si es manté cohesionat. Si, com ja s’intueix per l’agror d’alguns, és novament objecte d’una guerra intestina, anirà de mal borràs. Tant de bo, en aquesta ocasió, tothom faci pinya al voltant dels grans consensos i dels reptes immensos que ha d’afrontar la societat catalana. Tota la resta és obrir vies d’aigua en un vaixell que no ho ha tingut mai fàcil per arribar a Ítaca.