Des del primer dia, des del primer, la dreta casposa i l’Estat han intentat construir un relat que identifiqués independentisme amb violència. Fins i tot ha semblat que anhelaven que a Catalunya passés una desgràcia. És el pretext que necessiten per aplicar i justificar una resposta violenta i criminal contra l’independentisme. La violència és la seva aliada. Sempre ho ha estat. Perquè qui se sap més fort cerca la raó de la força davant els qui sent més febles saben, o haurien de saber, que el seu instrument és la força de la raó. De la mobilització, de la seducció. De la no-violència, de la fermesa i la resiliència. Sol ser més astut i eficaç un llop amb pell de xai que no pas un xai amb pell de llop.

Com era previsible, i contra tots els vaticinis i anuncis profètics de tardors i primaveres calentes, l’embat amb l’Estat s’ha produït amb la guspira que ha representat una sentència de 100 anys contra l’independentisme. Des dels 9 anys a Jordi Cuixart fins als 13 a Oriol Junqueras, considerat pel tribunal com el principal responsable de l’1 d’octubre. Passant per la brutal sentència contra Carme Forcadell, que no formava part del Govern que va organitzar l’1 d’octubre ni tampoc del que va proclamar la independència el 27 d’octubre.

Igual que la violència policial contra l’1 d’octubre va tenir la seva rèplica el 3 d’octubre, la sentència del tribunal de Marchena (que de ben segur serà recompensat amb la presidència del TS, del CGPJ o accedint al TC) ha tingut com a rèplica aquesta mobilització pacífica, entre d’altres, que han constituït les marxes cap a Barcelona. Molt més multitudinàries que el darrer 11 de setembre i amb un ambient infinitament millor i saludable.

L’1 d’octubre va guanyar Catalunya perquè tota la violència va ser a càrrec de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Els Mossos, d’altra banda, no van repartir ni un sol cop de porra, ni un. I per això mateix el major Trapero en pagarà un preu alt. No pas perquè sigui independentista, que mai no ho ha estat, sinó perquè aquell dia els Mossos van ser exemplars. I això és el que no li perdonen, no haver estat al costat de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional repartint xarop de canya. I per això mateix Quim Forn (que tot just va ser conseller tres mesos) es va quedar engarjolat a Estremera, fent companyia a Oriol Junqueras, mentre la resta de membres del Govern sortien en llibertat sota fiança. Venjança, pura venjança.

El millor silenciador a la condemna de 100 anys i a una mobilització gegantina i exemplar de la ciutadania ha estat la violència que s’ha viscut les darreres nits

La involució del PSOE també és notable, justificada ara per la violència que s’ha viscut als carrers de Barcelona. Una violència que només beneficia l’Estat i els partits del règim borbònic que viuen encantats en el ‘com pitjor millor’, que també té la seva reciprocitat política a Catalunya. És l’estratègia dels que ho volien reduir tot a una qüestió d’ordre públic. Alguns, dissortadament, els estan fent el caldo gros. El PSOE, poruc i covard, es va atrevir a presentar una moció el 3 d’octubre del 2017 contra la violència policial, alhora que denunciaven els centenars de ferits. Ara, per contra, el ministre Marlaska ha reaccionat amb to desafiant i amenaçador. I en la seva estada a Catalunya va decidir visitar els policies contusionats mentre ignorava els greus ferits per pilotes de goma, amb mutilacions incloses. És obvi que per al ministre hi ha dos tipus de persones: els policies que serveixen la raó d’Estat i els ciutadans que hi discrepen. El seu aliat, el seu millor aliat, és el relat de la violència. S’hi aferra amb candeletes, li va com anell al dit.

Marlaska i la dreta casposa viuen còmodes en la confrontació incendiària que s’ha vist als carrers, que, alhora, els ha servit per deixar de parlar d’una condemna de 100 anys i d’unes mobilitzacions i vaga que van superar fins i tot el 3 d’octubre. Els veritables piròmans, els que han volgut incendiar literalment la convivència, els que han pretès des del principi que a Catalunya hi hagués una explosió violenta tenen noms i cognoms. Són els Borrell, Rivera i Casado. És el general de la Guàrdia Civil que es vanagloria a Sant Andreu de la Barca de l'apallissament de ciutadans l’1 d’octubre. És el jutge Marchena i un poder judicial que ha escollit escarment i venjança. I alguns, clarament, han caigut en la provocació. Els han ajudat a projectar el que viu Catalunya no pas com un problema polític sinó com un problema d’ordre públic.

El millor silenciador a la condemna de 100 anys i a una mobilització gegantina i exemplar de la ciutadania ha estat la violència que s’ha viscut les darreres nits. Aquest és l’escenari de l’Estat, d’un PSOE que implora fer govern amb la dreta casposa. I d’aquesta dreta casposa que amara el discurs de l’Estat. El millor silenciador a la vergonyosa tolerància (o negligència d’Interior) davant la manifestació de nazis, que amb bats de beisbol van sortir de cacera impunement, és la Barcelona que crema dels darrers dies.

Tot el que no serveixi per guanyar, seduir i avançar s’ha de descartar. La resposta estomacal no va enlloc, no només és de recorregut curt sinó contraproduent. Perquè hem vingut a guanyar, no pas a esbravar-nos. I tan important és jugar bé la partida com triar abans el terreny de joc. El terreny de joc que fa sentir còmode l’Estat és la violència, ja que precisament aquest és l’escenari que s’ha de defugir com la pesta. Per això vam guanyar l’1 d’octubre. Calma i serenitat. De vegades es guanya; i d’altres, tant de bo, s’aprèn.