Eres una llegenda, almenys per a mi. Però també per a molts d'altres. Una força de la natura, en tot. Sense mesura, en tot. Sense complexos, en res. El Negre estava fet d’una pasta diferent. Trencava tots els motllos. Desafiava les inclemències del temps com si no anés amb ell, tant si corria un vent gèlid com si feia una calor africana es mantenia impertèrrit, impertorbable. Amb el Negre, Minyons va destronar el poder de les colles tradicionals. Valls i Verds es veien desbordats, superats, atònits davant les gestes de Minyons que durant uns anys van esmicolar, un rere l'altre, tots els registres castellers. Us vau atrevir a profanar la plaça del Blat, aquell dia que mentre Joves i Vella actuaven per Santa Úrsula, tu (amb la família malva) protagonitzaves el 4d9 net a Girona. Encara recordo, el Melilla, indicant —entre consternat I resignat— a mitja actuació a Valls que Minyons havia descarregat el castell total. Tota la plaça amb un pam de nas. La garrotada també va ressonar com un tro a Vilafranca del Penedès. En puc donar fe, va fer mal, a uns i altres, com una coça al fetge. No s’adonaven que els estàveu esperonant a superar tot allò que el vallenc Bartolí pronosticava com a impossible.

Cada cop que el Negre venia a Canal Blau de Vilanova —hi fèiem un programa casteller amb els bordegassos Marcel·lí Ferrer i el Ton Manyer— ens feia delir. Pel seu ímpetu, per la seva contagiosa desmesura i entusiasme, per un atreviment tan descarat que encisava. Només pel sopar i la sobretaula ja valia la pena fer venir el Negre, ho esperàvem en candeletes. Per la faceta republicana compartíem amb el Negre alguns amics. El Muto, en primer lloc. També l’Isaac Albert i el Cesc Poch. Tots ells li professaven una sentida admiració. I parlaven del Negre com d’un mite, un colós, d’un tipus entranyable. La llegenda el precedia. Per a tot. Era l’homenot —plagiant Pla— que havia obert les portes del cel amb Minyons. Però que dotat d’una sagacitat estratègica innata dibuixava plans de futur per als republicans. Era un totterreny, un tio alegre, de conversa profunda, franca, i directa. Polemista, audaç i seductor sense pèls a la llengua.

Ara, la Colla li tributarà un merescut reconeixement (encara que no sigui en vida), a Terrassa, la ciutat que amb el Negre va desbancar l’hegemonia castellera, la ciutat que del no-res va liderar i propiciar una autèntica revolució castellera, abatent el sostre casteller. Emulant l'edat d’or dels castells i més.

Hi ha gent que passa per la vida sense més. O és de record efímer. N'hi ha que deixen empremta. I després hi ha personatges singulars com el Negre, insòlits i irrepetibles.

El teu record i la teva energia acompanyaran sempre tots aquells projectes de vida que vas compartir amb tanta gent i tan diversa. Al Cel sies encara que allí on siguis no deixaràs ningú indiferent.