L’independentisme ha passat, en un temps rècord, de minoria sorollosa a governar la Generalitat. Els darrers anys han estat trepidants, tant, que hem avançat més que en els anteriors 40. Fins al punt que l’1 d’octubre, malgrat la ferotge repressió de l’Estat, vam fer un referèndum d’autodeterminació, èpic. Dies que duraran anys, que clava el fotoperiodista Jordi Borràs. Perquè aconseguir que més de dos milions de persones anessin a votar davant un desplegament policial massiu, que repartia estopa a tort i a dret i amenaçava tota cuca viva, és una gesta sense precedents. Una victòria popular i una estrepitosa derrota de l’Estat. Els vots van guanyar les porres. L’autoritarisme de l’Estat va quedar en evidència davant una resposta democràtica exemplar. Una corrent de simpatia va recórrer Europa, mig món. La conjura entre les institucions catalanes, el govern autonòmic principalment, i una massa crítica de la ciutadania va ser imparable. El “volem votar” davant el “no se va a votar, ni urnas, ni papeletas” va ser un embat imbatible perquè se situava en termes estrictament democràtics.

El que no vam guanyar va ser la república. Perquè pretendre guanyar una república amb el suport del 47,5 per cent contra el 43,5 per cent i un Estat visceralment en contra i amb la Unió Europea que li fa costat era i és inviable. Lliçó apresa. És així de simple i obvi. Senzillament, en som molts, més que mai. Però encara no prou. Tots els que venen remant de lluny es poden fregar els ulls i enorgullir-se del camí recorregut. Valorar-ho en la justa mesura és imprescindible.

No vam saber llegir el resultat de l’1-O i el 3-O, ni gestionar el capital polític guanyat

Per sortir de l’actual atzucac cal admetre les nostres fortaleses i les nostres febleses, posar en valor tot el que s’ha fet i acceptar les debilitats. No vam saber llegir el resultat de l’1-O i el 3-O, ni gestionar el capital polític guanyat. La victòria va ser democràtica contra l’Estat autoritari i és aquí on vam recollir una allau de simpatia internacional. No per la independència, tampoc per la República Catalana, dissortadament. Negar-ho és tant com viure en una ficció. Sí, és cert que després del 3 d’octubre hi havia la possibilitat de rebel·lar-se, atrinxerar-se a les institucions i plantar-se al carrer sine die per intentar forçar una negociació amb l’Estat. Potser hi havia una massa crítica suficient que hauria estat disposada a fer-ho. Una altra cosa és l’incert resultat i com hauria acabat. Però d’aquí a la República Catalana hi havia encara un llarg recorregut. En tot cas, cap dels actors polítics i socials va apostar aleshores per aquest camí. I cap és cap.

Avui, l’únic perill real que té el moviment republicà és la pèrdua de la centralitat, la fugida endavant, la impaciència. Aquest sí que és el camí més ràpid per tornar a ser una minoria sorollosa, per tornar a l’autonomisme. I aquesta pèrdua de la centralitat es pot produir tant per situar el terreny de joc en el pla identitari (quin greu error en què alguns insisteixen un dia i un altre!), com per deixar el moviment republicà en mans d’una minoria, ja sigui essencialista o cridanera, una minoria no ja respecte del conjunt del país, sinó del conjunt de l’independentisme. El nacionalisme radicalitzat del pit i collons, dels extrems, del “tenim pressa” només ens pot portar a una derrota sense pal·liatius. Totes les estratègies estomacals, la reiteració de “jugades mestres” molt més efectistes que efectives o el frontisme ens porten a l’empat infinit, en el millor dels casos, o a recular.

Tan important és mobilitzar els propis com no esperonar la mobilització contrària; n’hem de ser més a favor i procurar no enervar la resta

La cursa és de fons. I demana aprendre la lliçó, mesurar la força real de l’adversari i la seva disposició a jugar brut. Deia un amic, que de guanyar eleccions en sabia un niu, que tan important és mobilitzar els propis com no esperonar la mobilització contrària. N’hem de ser més a favor i procurar no enervar la resta. Si no només no se senten interpel·lats, sinó que al damunt se senten agredits, tenim un problema. En una societat plural com la nostra, el futur necessàriament l’hem de gestionar per a tots. El proper embat l’hem de preparar partint d’aquesta premissa i acumulant una experiència que és un tresor i per la que l’Estat, ferit en el seu orgull, ens vol fer pagar un preu alt en forma d’escarment.

El compàs d’espera per la investidura i per formar govern no han jugat tampoc a favor del moviment republicà. Les proclames èpiques no van enlloc. La primavera catalana dels nuncis de la revolta sona a broma. I l'apel·lació despectiva al processisme (quan no sembla una cínica vendetta caïnita) ressona com un sarcasme dins els murs de formigó de les presons espanyoles. Prou comèdia, a picar pedra novament i a preparar la victòria, que no ens caurà del cel, ni per un ardit de coratge. Som on som, no on ens agradaria ser. Però, on som, no hi havíem estat mai. Acumular forces, perseverar, no perdre el pas i retenir tot el capital polític acumulat són el nostre baluard. “Som fruit de moltes derrotes, però som llavor de totes les victòries”, proclamava Oriol Junqueras al míting final de la campanya de l’1 d’octubre. Aquell dia va aflorar un nou país, vam vèncer com mai. Però una flor no fa estiu ni dues, primavera. Les flors, per canviar el paisatge, han de néixer a cada instant.