Més d’un milió de vacunats a Catalunya. I en serien molts més de no ser perquè els estocs arriben a tongades i amb comptagotes. La xifra de vacunats comença a ser notable. Si hi afegim la xifra de persones temporalment immunitzades després d’haver passat la Covid, estem davant un escenari que permet començar a veure la llum al final del túnel. Hi ha motius per a ser optimista, encara que se seguirà morint i que l’escenari resultant amenaça amb una crisi econòmica i social que tornarà a acarnissar-se amb els més desvalguts.

Fa ja tretze mesos del confinament total que es va decretar a partir del 16 de març de 2020.  Havia de ser només per a dues setmanes. Però de seguida es va veure que anava per llarg. L’epidèmia va irrompre de sobte. Gairebé ningú no feia massa cas de les notícies que arribaven de la Xina. Ni tan sols d’Itàlia. Tampoc no hi van ajudar les previsions de la OMS, ni les reiterades intervencions als mitjans d’alguns dels epidemiòlegs, que passaven per eminències, restant importància al virus. No era ni una grip, ens deien.

La tempesta que va sacsejar la Conca d’Òdena ens va fer viure a tocar de casa aquelles escenes de la Xina o la Llombardia que ens semblaven distants i inviables a Catalunya. I de sobte va arribar el confinament. Total. A Catalunya. A Espanya. A Europa. Amb el confinament perimetral de la Conca d’Òdena es va viure la primera d’aquelles polèmiques tan catalanes, tant de mirar-se el melic. La consellera de Salut, Alba Vergés, no va poder evitar unes llàgrimes quan va anunciar el confinament de la seva ciutat, de la seva família, que tot just feia uns mesos s’havia feliçment incrementat. A Alba Vergés li van dir de tot, aquelles llàgrimes van certificar, segons els censors, la seva incapacitat per exercir cap lideratge i la demostració de la seva incapacitat. Des d’aleshores, les crítiques es van succeir amb més o menys intensitat. Curiosament, ningú no va gosar qüestionar la cancellera alemanya Merkel quan es va emocionar en seu parlamentària davant l’allau de morts. A tothom li va semblar molt humà. Deu ser que l’alemany pot plorar i és una evidència de la seva consistència i humanitat. Si és el català el que plora, és un tites.

Les decisions no han estat mai exemptes de polèmica. En un sentit o en un altre. Mai plovia al gust de tothom. La restauració ha estat una de les damnificades, una de les que ha pagat els plats trencats. Algunes de les crítiques que es van sentir però, van ser absolutament desproporcionades i en algunes ocasions amb un tuf partidista més que notable. La comparació amb Madrid era irresistible. Alguns dels epidemiòlegs mediàtics no van dubtar a posar Madrid com exemple de gestió. Ja és curiós que això es fes des de l’àmbit de la medicina. Sobretot quan després de tretze mesos sabem que Madrid supera en molts milers les morts les que ha patit Catalunya malgrat comptar amb una població menor.

Tampoc no van faltar els que exigien que no comencés el curs escolar. Manifestos mèdics inclosos. Sort en tenim de la mà ferma del conseller d’Educació, Josep Bargalló. I no era fàcil. Si arriba a anar malament l’haguessin assenyalat amb el dit. Igual que, sense manies, van apuntar a Vergés com la responsable dels morts provocats per la Covid. Com si Catalunya fos una excepció. I malgrat unes xifres del Ministeri de Sanitat que, si més no en aquesta tercera onada, dibuixaven Catalunya com una de les comunitats amb menys morts. Molt per sota de la mitjana espanyola. Tot i així els dards enverinats van ser constants, continus. Amb la pandèmia i els morts no es va renunciar a fer política, a fer la pitjor política.

Que els catalans vacunats ja siguin més d’un milió hauria de ser motiu de satisfacció que no de cofoisme

Som a la primavera. I ningú no està per tirar coets, ni per fer celebracions, ni triomfalismes. Ara bé, una ràpida ullada a les xifres demostra que, pel cap baix, les coses a Catalunya s’han fet una mica millor (o no tan malament) que a la resta de l’estat. Fins i tot que a bona part d’Europa. Sobretot si la prioritat era salvar vides.

Que els catalans vacunats ja siguin més d’un milió hauria de ser motiu de satisfacció que no de cofoisme. Només cal recordar les virulentes crítiques quan el ritme de vacunació a Catalunya era per sota de la mitjana espanyola. Malgrat que en pocs dies es va passar del furgó de cua a la Champions de la vacunació i que si no es vacunava més era perquè el Ministeri de Sanitat no feia arribar (o no podia) més vacunes. Exaltats en la crítica, escadussers en els reconeixements. 

Deien que el món seria diferent després de la pandèmia. I tot indica que no. La condició humana seguirà sent exactament la mateixa, invariable. O fins i tot, com han acreditat alguns amb la seva actitud, pitjor.