Si algú encara es pregunta quina és la diferència entre haver tingut el republicà Dionís Guiteras presidint la Diputació de Barcelona o la socialista Núria Marín, ara en patirem una nova i determinant conseqüència. La resposta municipal a la desfeta econòmica i social provocada per la pandèmia estarà llastada per aquesta decisió estomacal.

La Diputació de Barcelona no serà al costat dels municipis en la defensa dels interessos locals. No hi serà en la mesura que aquests interessos col·lideixin amb la intenció del Ministeri d’Hisenda de disposar dels estalvis municipals. Aquesta és una de les conseqüències pràctiques de l’estratègia de confrontació ideada des de les vísceres. El retorn de la sociovergència a la Diputació de Barcelona bloqueja qualsevol iniciativa enginyosa que no respongui als interessos financers del Govern espanyol.

La qüestió no és la capacitat de gestió de la presidenta Núria Marín. La qüestió és davant qui respon i quines són les seves lleialtats en una conjuntura tan complexa. Aquesta lògica deixarà orfe d’acompanyament el conjunt de municipis en la defensa de l’autonomia local (per afrontar el creixent drama econòmic i social de la Covid-19) i financera, sobretot aquells petits municipis més dependents d’aquest gran ens supramunicipal que és la Diputació de Barcelona. I aquesta situació s’accentuarà a tota la regió metropolitana perquè la sociovergència també s’ha arrossegat al conjunt dels consells comarcals metropolitans.

La sociovergència mai no servirà res que no sigui la mateixa estabilitat del sistema. És a dir, perquè és inherent a la seva mateixa naturalesa, blindar la dependència i subordinar els estalvis de cada municipi a l’afany depredador del Ministeri d’Hisenda, gràcies a una legislació sorgida de la crisi del totxo que va ser infantada pel PP i Convergència. Sí, també per aquests darrers. I no és tan transcendent allò que van fer aleshores sinó allò que els seus hereus directes segueixen fent avui.

Sense voler menystenir o posar en dubte la vàlua de Marín, ha tingut la fortuna de no haver hagut de donar mai resposta a una emergència econòmica, de no haver heretat un ajuntament en ruïna econòmica i fallida tècnica. També, per aquest motiu, hauria estat vital comptar amb l’experiència de l’alcalde de Moià, Dionís Guiteras, bregat en l’àrdua batalla de rescatar un ajuntament que no podia ni pagar les nòmines als treballadors municipals. Ni el rebut de la llum. Moià havia arribat a ser l’ajuntament més endeutat de l’estat. I Guiteras va fer un màster: com maximitzar els ingressos, garantir els serveis municipals i treure l’ajuntament de l’UVI.

La nova sociovergència s’ha caracteritzat fins ara per la seva opacitat, allí on governa hi regna una calma intensa, una plàcida convivència, que contrasta amb la bronca constant al Govern i especialment al Parlament. Allí on els nacionalistes governen amb els republicans, aquells viuen permanentment esvalotats i esquinçant-se les vestidures. Per contra, allí on governen amb els socialistes són mansois com xais. Una contradicció que hauria de ser insalvable des de l’honestedat d’un espai polític que ha predicat la puresa espiritual al si de l’independentisme i que aposta per una política de blocs antagonistes com a essència de la seva praxis estratègica.

El rebuig a la Llei anticorporacions, batejada com llei Aragonès, encara farà més difícil per al municipalisme disposar dels recursos municipals, dels estalvis, per injectar-los al teixit productiu local o de proximitat. La llei (inspirada per Raül Romeva) pretenia facilitar a les petites empreses la contractació pública. El rebuig (gràcies també al vot en contra de PSC) va consolidar el preu com a principal criteri, afavorint els interessos de les grans corporacions que practiquen una política de rebentar preus davant la qual no poden competir les pimes. I aquest país és de pimes, i que en un país de petita i mitjana empresa la legislació afavoreixi les grans corporacions farà encara més difícil reactivar el teixit econòmic incentivant la contractació pública de proximitat; les empreses del territori. Tota aquella obra pública que els ajuntaments han deixat de fer o han fet a comptagotes, a partir de la crisi del 2007, manteniment de voreres, clavegueram, neteja de lleres, camins, asfaltat de carrers, manteniment de les infraestructures municipals (pavellons, piscines, biblioteques, etc). Tot això seria factible podent disposar dels estalvis municipals, els que ha generat cada ajuntament, afavorint l’ocupació i el dinamisme econòmic local.

El seixanta per cent de les alcaldies de la província de Barcelona són republicanes. Si algú podia entendre i atendre les necessitats d’aquests municipis, de tots, hauria estat un home com Guiteras. I alhora auxiliar aquells municipis que no tenen estalvis. Precisament perquè aquesta és una de les funcions de la Diputació. Quan la presidència de la Diputació és en mans d’aquells que governen una minoria d’ajuntaments, que són els mes grans i no necessiten el mateix suport, que actuen fent ostentació de beneficiar els del seu color polític (amb el silenci còmplice i mansoi de la seva crossa), serà ben complicat donar una resposta àgil i eficient en un context d’emergent crisi econòmica i social.

Mai com ara comprovarem com n'és d'absurd i contraproduent prendre decisions amb l’estómac per avortar l’alternança a les institucions i per a la defensa d’un statu quo que semblaria del passat si no fos que ha resultat ser més vigent que mai.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bea Talegón
Opinió Pel seu propi pes Bea Talegón
Bernat Dedéu
Opinió Sense futur Bernat Dedéu