Hi ha experiències vitals que paga la pena conèixer. La que retrata Tatxo Benet, La travessia més difícil (Viena Edicions), és una d'elles, un relat en primera persona que arrenca el març de 2020. L’autor explica com va superar la Covid aquells dies, quan tot sobre el virus era encara un misteri. Ho era tant que mentre Tatxo Benet entrava a l'UCI, no feia ni quatre dies que reputats epidemiòlegs es passejaven pels mitjans de comunicació comparant el Covid amb una grip passatgera. La Covid ha creat una nova saga d’estrelles mediàtiques, pontificant a tort i a dret, absolent i sentenciant a l’entorn de les vicissituds i gestió d’una malaltia que de no ser perquè és una pandèmia mundial ens haurien fet pensar que és un càstig diví que com una de les plagues d’Egipte ha caigut sobre Catalunya.


Poc se n’ha parlat d’aquells vaticinis fallits dels nostres especialistes, encara que el Tatxo, indulgent i generós, passa aquest episodi per alt i tendeix a posar en valor els encerts de la comunitat mèdica i a obviar les clamoroses pífies dels que no van veure a venir res fins que no ens va esclatar davant els morros. OMS inclosa. No confondre amb la resposta dels hospitals del país i del conjunt del seu personal –infermeres al capdavant– que el mateix Tatxo no deixa de reconèixer amb tota justícia del primer fins a l’últim minut a partir de la seva vivència a l’Hospital Clínic de Barcelona.


De llibres que es fan i es desfan n’hi ha més que mai malgrat la reculada del paper. La pandèmia també ha passat factura al sector. Serà el segon Sant Jordi consecutiu congelat a l’espera que el de 2022 sigui el del retorn, el dels carrers convertits en un caòtic formiguer d’individus amunt i avall. S’edita de tot. També sobre la Covid, aprofitant la conjuntura per col·locar un llibre al mercat. 


Però no és d’aquesta crisi circumstancial del sector que parla aquest llibre que excel·leix, ni de la notorietat mediàtica sobrevinguda d’alguns experts i el seu biaix polític, afortunadament. La travessa més difícil és el testimoni colpidor del mateix Tatxo amb tot luxe de detalls. Un relat intens que es llegeix d’una tirada. Personal, meticulós, apassionat, sincer, amb ritme. Una lectura que ni et deixa indiferent ni es perd en tedioses reflexions. Les justes quan toca contextualitzar. La travessa més difícil no només no et cau en cap moment de les mans, t’enganxa. És literalment el descens als inferns de la hipòxia, quan la baixa saturació d’oxigen delma l’organisme i provoca una angoixa i un patiment que en els casos greus de Covid pot acabar en coma. I d’aquí, a engruixir la llista defuncions. El Tatxo descriu com va arribar al límit, com en va prendre consciència, com va interioritzar que es debatia entre la vida i la mort en el moment àlgid de la malaltia i que salvar-se també depenia d’ell, de la seva actitud. El dolor que produeix l’asfíxia, la dificultat respiratòria, és terrible. Ho conec, tenia un bon amic que va morir fa anys en aquest mateix hospital afectat per una llarga malaltia que li va acabar per destruir els pulmons. El patiment era insuportable i em va confessar amb tot el coratge, mirant la mort de cara, com afrontava aquell final: "que intentin un trasplant i si no va bé, a la merda".


Ja és revelador que el Tatxo ingressés a l’Hospital Clínic pel seu propi peu i que hagués estat a un pas de sortir amb els peus pel davant, una característica d’aquesta malaltia que afecta arbitràriament i que inesperadament, d’un dia per un altre, et pot fer passar d’una falsa seguretat a l’agonia. Som molts els que hem passat la Covid amb símptomes lleugers o asimptomàtics. La cruesa de la malaltia, el que ajuda a prendre consciència del seu comportament i efectes letals, és l’experiència de persones com el mateix Tatxo. Paga molt la pena per saber on som i el que ha significat aquest virus.


P.S. Val a dir que si de salvar vides es tractava, Catalunya ha evolucionat positivament. Clarament, sense discussió a partir de la tercera onada, la xifra de defuncions ha estat notablement inferior a la mitjana espanyola i, en el seu conjunt, millor que Madrid, comunitat que en alguns moments ha estat assenyalada com a referent de la bona gestió des de, paradoxalment, alguns àmbits científics. Si de salvar vides es tractava les xifres són demolidores. Gràcies, per damunt de tot, a la bona feina de la comunitat sanitària però també d’aquells que han hagut de prendre (per bé o per mal) decisions.