Fa uns mesos presentàvem a Olesa de Montserrat Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures. No va ser pas per casualitat. D’Olesa és en Jordi Parent, amic i antic company de militància al Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. I és a través seu que vam fer parada i fonda a Olesa, perquè també hi vam fer un bon tiberi, amenitzat amb la rumba d’en Pep Picas dedicada als companys Maxi Calero i Domingo Alfonso de Free Junqueras de Sant Vicenç dels Horts. Recordo aquell dinar que es va allargar fins a fer-se fosc. Hi va haver entusiasme, compromís i alegria combativa.

Feia un fred que et glaçava els mocs. Però l’escalf de tants i bons companys republicans ens va fer oblidar aquell gèlid matí d’hivern, el mateix dia que es presentava la candidatura municipal d’ERC a Olesa. Entre els assistents hi havia l’estimat Joan Tardà, un dels nostres, un dels de pedra picada, un dels que sempre hi és, dels que sempre hi ha estat mentre altres feien l’agost.

D’Olesa, com en Jordi Parent, que ara és regidor, també és en Toni Bonastre, militant també d’ERC. Un home jove, un dels de l’1 d’Octubre, dels que al seu municipi van ajudar a fer possible el referèndum. Hi ha tants militants anònims que s’ho mereixen tot i més que la llista seria infinita. Però el Toni avui ens ha deixat. En Joan Tardà, afligit, ens ho comentava avui a amics i coneguts. En Joan ha recorregut tant el país i tants cops que coneix tothom. No només és d’aquells homenots que es fa estimar, és que també s’estima la gent i el país.

En Toni Bonastre també era responsable local de finances de l’ANC. Casat, amb fills. La família republicana del Baix Llobregat avui ha perdut un company, l’ha perdut l’independentisme i l’ha perdut el país, el país pel que tants militants fa anys que remen, des de molt enrere, de quan érem quatre i mig, de quan això de ser indepe era de quatre eixelebrats. La militància baixllobregatina va jugar un paper cabdal aquells dies, quan una gernació va defensar les urnes, també quan tot es va torçar, generosament, ajudant a propis i estranys, als que es van quedar i als que no, tothom.

Fa de mal dir res quan algú se’n va sobtadament, ben poc es pot fer més enllà d’acompanyar amics i família i de recordar que som on som gràcies a molts militants de base com en Toni Bonastre. Per tots ells, per tots ells que ja ni hi són, per tots els que vindran, el millor homenatge serà la República Catalana. Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels.