Un nou tercer grau està per caure. El primer va ser efímer per a la majoria. Un tribunal el va fer saltar incomprensiblement pels aires amb una resolució digna d’estudi que venia a dir que estava ben concedit, que era oportú; però que restava en suspens a l’espera que Manuel Marchena i els seus camarades hi diguessin la seva, que era tant com avançar la més que segura negativa.

Així que els set de Lledoners van tornar immediatament a la presó. Ara, isolats com mai a causa de les mesures de prevenció de la pandèmia que multipliquen l’aïllament. En canvi, un altre tribunal, que també va beneir el tercer grau a Dolors Bassa i Carme Forcadell, actuava en conseqüència (no tots són iguals, afortunadament), i no suspenia el règim de semillibertat de les dues preses polítiques. Arbitrarietat màxima a l’espera que el Suprem es decidís a resoldre. Marchena i els seus camarades no van tenir cap pressa a pronunciar-se. S’ho van prendre amb tota la calma, feien vacances i quan finalment van resoldre no van deixar lloc a dubtes. L’únic dret que tenien els condemnats de l’1 d’Octubre era complir íntegrament la pena de presó llevat que mostressin penediment i fessin un acte de constricció públic i notori. I val a dir que l’experiència indica que ni així. Alguns dels presos van voler transitar aquest camí, a l’inici, aconsellats pels seus advocats. Després d’humiliar-se i fer una renúncia pública a tot van tastar la set de venjança i escarni.

Ara, la Conselleria d’Ester Capella tornarà a fer efectiu el tercer grau. No deu haver estat una decisió fàcil. Ja durant l’inici de la pandèmia els funcionaris de presons que havien de determinar beneficis penitenciaris van rebre una advertència preventiva, com si haguessin rebut un cap de porc, que amenaçava clarament amb represàlies si es concedia un tercer grau als presos.  Novament caldrà estar amatent a la resolució de la judicatura en primera instància per saber si el tercer grau estarà vigent unes hores, uns dies o senzillament la por cerval a Marchena no permetrà ni que els presos trepitgin el carrer en aplicació del tercer grau, si es confirma, concedit per Institucions Penitenciàries.

Ester Capella, aquí, sens dubte, ha fet el que tocava, esprement les competències que li són pròpies i de la determinació per aplicar-les. Lluny queda ja la ficció que es va pretendre amb aquell ja llunyà 'Obriu les presons!’, una il·lusió festejada pel mateix Govern –si més no per una part d’aquest– que va alimentar la ficció, més pròpia de la poesia del Maig del 68 i consignes com ‘Sota les llambordes hi ha la platja’. Dissortadament tot és més prosaic, desoladorament menys èpic, en contrast amb les bravates d’estiu llençades obscenament per membres del mateix Govern mentre gaudien de les vacances d’estiu als cims del Pirineu més afable.

La qüestió, entre d’altres, és per quin motiu el Govern no ha recorregut més sovint al que ara es posa en pràctica des de la Conselleria de la mateixa Ester Capella. Tornar-hi a insistir, un cop i un altre. No ja en la qüestió del tercer grau sinó en totes i cadascuna de les qüestions controvertides que han patit la intromissió del Govern espanyol o, sobretot, d’un aparell judicial erigit en veritable guardià de les essències de l’estat, d’aquell règim del 78 cimentat sobre la restauració borbònica. Com ara també l’ajornament de les eleccions decretat pel Govern i impúdicament qüestionat per prohoms d’un dels partits del govern en un exercici d’estultícia i deslleialtat manifestes. 

El de recuperar lleis socials suspeses, i tornar-hi un cop i un altre, era un compromís compartit de les forces independentistes que s’inspirava en la Llei de Contractes de Conreu de la República tombada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. La resposta exemplar del Parlament als anys trenta va ser tornar a aprovar la mateixa llei que tant enervava la dreta catalana com al Tribunal conservador, que pretenia blindar els drets absoluts dels propietaris front els que treballaven la terra.  Aquest és un camí que incomprensiblement no s’ha explorat fora d’aquesta primera excepció que és, a la pràctica, la decisió adoptada des de la Conselleria que dirigeix Capella.

La política de canvis i transformació, d’embat o confrontació, que es pot permetre i haurien d’assumir les institucions catalanes és precisament aquesta, en ús de les seves atribucions i fonamentada en la força de la raó i no en la raó d’una força que ara com ara no tenim i que no es veu a venir per enlloc, que diria Gaziel. Gallejar en el buit només ha servit, fins ara, per accentuar la impotència, per retratar totes les debilitats de l’independentisme, per afeblir-lo i per alimentar una ficció que en lloc de reprendre el camí ens ha fet viure en un miratge còmode per a alguns, però terriblement ineficaç per a la majoria.