Té tota la raó Pilar Rahola quan posa el crit al cel davant l'execrable farsa protagonitzada pel tinent coronel Pérez de los Cobos. I fa bé d’indignar-se públicament, cal protestar fins i tot quan no serveix de res, que deia Manuel de Pedrolo. Tant els és si el principal responsable de l’operatiu policial de l’1 d’Octubre de 2017 ha mentit. Perquè res ni ningú no li exigirà responsabilitats. L’època en què el Govern espanyol feia caure comandaments militars per expressar públicament opinions polítiques és història. En particular —o sobre tot— si aquestes opinions són flamarades patriòtiques com la protagonitzada pel principal comandament de la Guàrdia Civil de Catalunya, el general Pedro Garrido.

El general de la Benemèrita es va vantar públicament d’haver atonyinat la ciutadania l’1 d’Octubre i, parafrasejant Jordi Cuixart, va proclamar "ho tornarem a fer", que és tant com dir que els tornarem a pegar tants cops com ens vingui de gust. El general hauria d’haver estat fulminat d’immediat per l’autoritat política. Primer, per amenaçar la població civil evocant un episodi vergonyós de la democràcia a l’espanyola. I, en segon lloc i sobretot per un mínim d’autoexigència, per l’estrepitós nyap protagonitzat pel massiu operatiu de policies i guàrdies civils.

L’operació va ser un fracàs d’estat de nivell, un absolut despropòsit que no només no va aturar la votació sinó que la va esperonar i dimensionar. Garrido va treure pit de l’exhibició de força bruta de milers de policies armats fins a les dents, una actitud ben poc hispànica, sense cap mena d’honra possible. Quan davant tens dones o gent gran, vist des del caspós tradicionalisme que caracteritza la Benemèrita, sorprèn no veure-hi cap indici de l’orgullosa "hombría" hispànica.

Garrido també va carregar aquell dia contra el cos de Mossos d’Esquadra, com va fer també al judici el tinent coronel Pérez de los Cobos, germà d’un expresident del Tribunal Constitucional. A Espanya hi ha professions que van aparellades en determinades nissagues familiars. La ràbia indissimulada contra la Policia de Catalunya va ser una de les constants en les declaracions dels uniformats al Tribunal Suprem. Bàsicament, l’acusació es redueix al fet que no van sumar-se a l’orgia de cops, a la brutalitat policial. Haurien volgut, somiaven, veure els Mossos repartint garrotades colze a colze, impunement, saciant-se "metiendo la porra como si no hubiera un mañana".

Sovint es pretén comparar un cos amb els altres, quan no hi ha comparació possible més enllà d’una evidència que no admet discussió. Els tres són cossos policials. I els tres tenen encomanades les funcions de mantenir l’ordre públic si bé a Catalunya aquesta és una competència exclusiva dels Mossos.

Si un comandament dels Mossos, o el seu màxim responsable, fos enxampat mentint —com Pérez de los Cobos— o bé es vantés públicament d’un sonat fracàs o amenacés amb tornar a massacrar ciutadans pacífics —com va fer el general Garrido— aquest comandament seria fulminat immediatament. Aquí radica en bona mesura l’enorme diferència democràtica, la qualitat democràtica catalana front la hispànica. A Espanya poden viure perfectament, sense fer escarafalls, amb una anomalia que fa uns anys no haguessin tolerat, mentre a Catalunya no es permetria ignorar una actitud autoritària com aquella, ni es premiaria ni es condecoraria els seus autors.

Jordi Barbeta
anàlisi El robatori de la Constitució Jordi Barbeta
Bea Talegón
Opinió Ja no ens creiem res Bea Talegón