Sortir per l'esquerra

Els nens podran sortir de casa. Per l’esquerra. Si no és que hi ha un canvi de criteri. És una decisió en la bona línia per afrontar un desconfinament cada dia més necessari, per múltiples i imperioses raons, davant la necessitat de recuperar la normalitat com abans millor.

Una sortida pregona reivindicada des de l’esquerra. Era el periodista Roger Palà, "Allibereu ja els nostres fills", el primer a plantejar la demanda, obrint el debat als mitjans. I Gabriel Rufián el primer a concretar una proposta, al Congrés. També l’alcaldessa Colau s’hi va afegir d’entrada, tot i que posteriorment ho ha acompanyat d’una sorprenent gesticulació.

Sortir del desconfinament, com abans millor, és imprescindible per abordar la recuperació i afrontar amb urgència un sotrac econòmic que cada dia de confinament es fa més amenaçador. I el dels nens és un primer pas, prudent, en aquesta direcció.

Sortiran. Trepitjaran el carrer després de sis setmanes, si no es torça la corba, de contagis i morts, a darrera hora. El confinament ha estat una mesura tan dràstica com inevitable per evitar un col·lapse del sistema sanitari. Una decisió adoptada —amb més o menys matisos— pel gruix dels països que s’han vist més afectats per la pandèmia.

En una recent i molt recomanable entrevista a La Contra de La Vanguardia de Lluís Amiguet al Premi Nobel d’Economia el suec Finn Kydland, aquest afirmava: "La clau després d’aquesta pandèmia és mantenir el capital humà: si el confinament no el destrueix, la recuperació serà ràpida". Alhora que llançava aquest advertiment: "Sempre que l’aturada no sigui tan llarga que faci que es perdin aquestes habilitats productives i que les mesures de liquiditat hagin estat suficients". Una entrevista de to serè i en positiu, lluny de les tesis apocalíptiques, d’un profund coneixedor de Barcelona i de l’economia catalana i espanyola.

Veurem si aquesta societat va aprendre la lliçó i si és capaç de defugir les receptes del 2008, que, deu anys més tard, constaten que van empobrir la classe mitjana i van afavorir els més rics

És difícil determinar en quin punt el remei (confinament) és pitjor que la malaltia (la pandèmia). Però sigui com sigui, el confinament ja ha provocat un daltabaix econòmic sense precedents —cada dia una mica més—, si bé amb una notable diferència respecte a l’argot bèl·lic que s’ha fet servir, en particular pel govern espanyol. Aquí no s’han de reconstruir infraestructures, ni mitjans de producció. Barcelona és una ciutat en hibernació. No és pas Dresden després del bombardeig aliat.

Aquests dies també s’ha recordat que aquella recepta per afrontar la crisi del 2008 s’observa avui, amb nitidesa, com un error, sobretot pel que va comportar de retallada en el sistema sanitari. Esclar que en paral·lel hi ha qui s’oblida del dèficit estructural de la sanitat catalana com a conseqüència del dèficit fiscal. O del saboteig (amb la complicitat de l'esquerra espanyola) a mesures fiscals innovadores i progressistes, com l'impost a la banca o a les nuclears, ideades per l'equip econòmic de Junqueras, en el qual ja hi havia el vicepresident, Pere Aragonès. Menció a part mereix el capítol de confessions protagonitzat pel ministre de l’Interior, Fernández Díaz, i Daniel de Alfonso, que detallen haver conspirat per arrasar la sanitat pública catalana.

Deia fa uns dies Oriol Junqueras que si de la crisi del 2008 no n'hem après res, estaríem davant un gran fracàs col·lectiu. Veurem si és així, si aquesta societat va aprendre la lliçó i si és capaç de defugir les receptes del 2008, que, deu anys més tard, constaten que van empobrir la classe mitjana i van afavorir els més rics. És a dir, que el seu llegat és una societat més desigual.

Però no ho farem pas a còpia de tòpics tronats que sovint només disfressen la defensa d'interessos corporativistes. Sortir per l'esquerra, en aquesta conjuntura, també demana un esforç solidari del sector públic cap al sector privat. Perquè les conseqüències directes d'aquesta crisi colpegen sobretot el sector privat, tant els assalariats com la gegantina xarxa de petites i mitjanes empreses. Són els assalariats del sector privat els que n'estan pagant el preu, almenys en aquests primers compassos. I alhora centenars de milers de petites i mitjanes empreses, el teixit d'una fecunda economia productiva que té a Catalunya la seva màxima expressió. És la vitalitat d'aquestes pimes la que va remuntar la crisi del 2008, tirant de l'economia amb les seves exportacions, engruixint les arques públiques. Ser d'esquerres també exigeix avui un reconeixement a aquestes pimes i prioritzar la seva liquiditat. També el compromís de preservar els llocs de feina que proporcionen i el poder adquisitiu de la massa salarial i el d'auxiliar uns autònoms que en molts casos han vist reduir els seus ingressos dràsticament.

I ser d'esquerres avui, veurem com respon el govern espanyol amb Podemos, també passarà per aixecar la llei d'estabilitat pressupostària que impedeix les administracions locals fer ús del superàvit per a despesa social o inversió mentre es prioritzen els pagaments a una banca que va ser rescatada amb els estalvis de desenes de milions de treballadors i treballadores.