Ja fa dies que vaig agafar entrada per anar a veure La Polla Records al Palau Sant Jordi, aquesta tardor. L’Evaristo, un fenomen de la natura, líder i icona d’un dels grups més transgressors que vam conèixer aquells anys vuitanta de crisi, heroïna als carrers i reconversió industrial, hi torna després d’algunes aventures musicals més o menys reeixides. La darrera, Gatillazo. La Polla presenta nou disc, Ni descanso, ni paz!, un repertori dels tres primers discos gravat de nou,  un concert que de ben segur serà un repàs a tots els clàssics de la banda. Feia ni més ni menys que 16 anys del darrer concert de La Polla Records, 16, com si res.

Recordo quan vaig sentir allò de "somos los nietos de los que perdieron la Guerra Civil’, del No somos nada, el tercer disc de la banda. Demolidor. M’hi vaig sentir tan identificat que l’escoltava a totes hores. Si vens d’una nissaga republicana, que compta absències per desaparicions i presències per patiment i camps d’extermini, és lògic que t’arribi fins al fons de l’ànima una lletra tan contundent com eloqüent, que cantava veritats pel boc gros, amb un ritme frenètic i melodies enganxoses. Evocava la república en un moment de consolidació de la monarquia borbònica restaurada en la figura de Joan Carles I, successor de Franco designat a dit pel mateix Franco, després d’haver matat d’un tret al seu germà, un episodi fosc de la biografia del successor de Franco i pare de l’actual Rei.

Tot i el seu accentuat caràcter àcrata, La Polla Records va ser un dels grups destacats del que van etiquetar com a rock radical basc, unes formacions que poc o molt formaven part d’aquella agitació política que es respirava a Euskal Herria i que tenia en la sigil·losa serp i la tallant destral un brutal braç executor amb vida pròpia que condicionava tota la política que es feia a Euskadi i en bona mesura a la resta de l’Estat. Anys de sang i plom. Però La Polla, així n’hi dèiem tots, va tenir tant o més recorregut al conjunt de l’Estat que no pas a Euskal Herria. De fet, només cal veure que visiten quatre úniques ciutats, Barcelona, Madrid, València i Bilbao, aquest darrer l’únic concert a Euskadi. A Barcelona i Bilbao per partida doble després que les entrades s’esgotessin de seguida. Després, a fer les Amèriques.

La Polla ha tingut gran predicament a tot l’Estat gràcies a unes lletres corrosives, de forta crítica social, subversives, insolents davant els poderosos. El punkarra Evaristo, alabès d’Agurain, ha cantat sempre en castellà, sempre. Va per lliure i havia escrit cançons com "Odio a los partidos, fuego a las banderas". Però això mai no li ha impedit festejar l’esquerra abertzale quan puntualment ho ha considerat. La darrera vegada que públicament va demanar el vot va ser en unes europees, i ho va fer per EH Bildu. De fet, quan Herri Batasuna es va transformar en Euskal Herritarrok, l’Evaristo va participar en la presentació pública d’aquesta marca de l’esquerra abertzale.

Evaristo i la seva música, tot i que ell mai no ha tocat cap instrument, han connectat amb un públic molt ampli i políticament amb gent d’esquerres de sensibilitats diverses, amb tot el món republicà de l’Estat. Perquè les seves eren unes lletres molt allunyades conceptualment del nacionalisme. De fet, ben aviat va fer un tema que tenia per tornada "un patriota, un idiota", amb una veu de tro que sorprèn perquè sovint damunt l’escenari només hi veies un filaberquí.

És simptomàtic que l’esquerra espanyola, almenys l’oficial, no hagi tingut cap mena de voluntat efectiva de recuperar la memòria història. Al Congrés qui ho ha liderat a tothora ha estat Joan Tardà, amb una dreta hostil i una esquerra poruga a l’extrem. I avui Gabriel Rufián. Ni el centredreta basc ni català han destacat per reivindicar el llegat republicà, ni s’han significat en memòria històrica. La seva relació amb la república ha estat sempre de malfiança, lògica, certament si et sents víctima o hereu d’aquells que van patir els excessos de la facció més radical de l’anarcosindicalisme.

La mesura de la incomoditat del PSOE amb els republicans fa palesa una anècdota que em recordava el Juli Fernández, primer alcalde republicà de Sabadell des del 1939. El 2008, el Juli va participar en un acte a Mauthausen. Amb ell hi havia republicans, supervivents del camp d’extermini, exhibint banderes republicanes. Quan va arribar la delegació oficial espanyola, els van exigir que retiressin la bandera tricolor republicana perquè la bandera espanyola era una altra. Els republicans, els fills dels supervivents, s’hi van negar. I un d’ells va respondre: "no me la quitaron los que me quisieron matar, no me la vas a quitar tú". Acte seguit, els supervivents van marxar, acompanyats del Juli, a qui van agrair el gest: "tú sí tienes cojones. No como estos", en referència al fet que va ser l’únic representant oficial que va tocar el dos davant aquella exigència. L’avi del Juli també havia lluitat contra els feixistes, com l’avi de Zapatero, que va ser afusellat per un escamot franquista. Doncs bé, aquella era la delegació espanyola del govern de Zapatero, del PSOE. Habeas Corpus, a Las cosas por su nombre, cantava "la bandera española, la bandera fascista". Queda tot dit. Ras i curt.

Precisament avui fa dos anys que Oriol Junqueras i Raül Romeva van anar a Prats de Lluçanès a presentar el Pla de fosses i a visitar els treballs fets a Prats, municipi pioner, amb un alcalde, Isaac Peraire, que va predicar amb l’exemple. També va ser Peraire el primer alcalde de tot el país que, per esvair dubtes, va posar l’Ajuntament al servei de l’1 d’Octubre.

La renúncia de l’esquerra oficialista espanyola no ja a revindicar la República front l’alçament feixista sinó a reparar moralment els represaliats, els seus descendents, per aquella dictadura criminal, contrasta amb l’exigència del republicanisme català, l’únic actor que s’ha significat en aquest àmbit. El republicanisme català té l’obligació, avui, de redoblar els esforços per treure de l’ostracisme aquells que ho van perdre tot davant la barbàrie feixista. Perquè és un acte de justícia, perquè no ho farà ningú més, per teixir aliances i establir complicitats amb els republicans de tot l'Estat i perquè alhora aquesta clamorosa i vergonyant omissió és el més gran taló d’Aquil·les d’una esquerra espanyola poruga i mesella.