La confusió entre país i partit ha estat molt visible en la formació que havia estat hegemònica a Catalunya, una hegemonia que havia fet compatible amb una altra de metropolitana. La sociovergència també era una manera d’entendre el país, de viure'l i de repartir-se’l. El que explica, en bona mesura, alguns dels mals que s’han enquistat en aquest paradís d’aigües estantisses que representa una sociovergència que amenaça amb ressorgir amb més força que mai. Un equilibri de forces que evoca la consolidació d’un model de convivència política silent, d’interessos espuris, tant per tu, tant per mi, que ha definit Catalunya durant dècades. I que és, alhora, un mana d’inèrcies i hàbits, clarament en determinades institucions, producte de la perpetuació de majories polítiques que van convertir les administracions en mers apèndixs d’aquelles.

Jaume Graells, el regidor de l’Hospitalet que va denunciar la caixa B de l’Hospitalet, ho explica en una recent entrevista, en afirmar que quan "fa molts anys que s'és en el govern es confon el que és partit, Ajuntament o entitats". És a dir, es patrimonialitza la institució. Aquest ha estat un gen molt convergent. Ja sigui al Govern de la Generalitat o a l’Ajuntament de Sant Cugat. Però també molt socialista. No és casualitat que hagi estat precisament a l’Hospitalet que s’hagi produït el cas de la caixa B del Consell d’Esports, com no és casualitat que fos Sant Cugat un dels epicentres del tres per cent.

És el que explica la reacció visceral contra Mireia Ingla, l’alcaldessa republicana que ha curtcircuitat tres dècades de governança monocolor en una de les ciutats més pròsperes de tot Catalunya. Una alcaldessa que no ha dubtat a fer bugada malgrat la brutal campanya dels que s’han vist privats d’allò que consideraven seu. És el ja mític "és com si els lladres ens haguessin entrat a casa", una confessió sublim d’estat ànim, que de tan sincera resumeix els efectes d’aquesta interiorització de la patrimonialització de les institucions.

Aquesta sociovergència és la que ha retornat a la Diputació de Barcelona (Diba). Una sociovergència ideada pel PSC com a cordó sanitari contra els republicans, després d’haver-la imposat també a l’Ajuntament de Barcelona per evitar, a qualsevol preu, un alcalde republicà. I si a l’Ajuntament van comptar amb una autèntica operació Frankenstein —la conxorxa amb la candidatura dels ‘fons black’— a la Diputació han comptat amb la imprescindible conxorxa amb aquells que es defineixen a si mateixos com a "nítidament" independentistes.

La naturalesa d’omertà de la sociovergència és, també, el que explica la passivitat dels socis de Núria Marín a la Diputació de Barcelona i la complicitat en l’espès silenci que va acompanyar la denúncia de les pràctiques corruptes al Consell d’Esports de l’Hospitalet. Precisament per això, el PSC de l’Hospitalet no ha dubtat, en diverses ocasions, de fer ostentació de l’ús dels recursos públics de la Diba com a conseqüència del color polític de l’ens davant la passivitat més inexplicable de la part independentista de la coalició governant davant l’estupor del líder de l’oposició a la Diba, el moianenc Genís Guiteras, que si el punxen no li treuen sang.

Sense la tenacitat del militant socialista, Jaume Graells, a l'hora de denunciar el cas, a saber fins quan s’hauria mantingut la pràctica de la caixa B i en què hauria derivat. Com més sensació d’impunitat i descontrol més al·licients a males pràctiques i la seva multiplicació exponencial. I si sense la determinació de Graells, el Consell d’Esports de l’Hospitalet hauria seguit gestionant a discreció una caixa B, sense la tenacitat d’un periodisme punyent no n’hauríem sabut res. Veritable periodisme, amb majúscules, que ha posat llum a les tenebres, que ha estat damunt del cas mentre la majoria de mitjans no en feien cap cas. La quantitat ingent de recursos discrecionals de la Diba és inigualable. Sort en tenim d’un periodisme que ha persistit, isolat, fins aconseguir que el cas fos de domini públic front el fer la vista grossa que s’ha imposat. En la política, com en el periodisme, la honestedat és aigua beneïda, tant per a la salut democràtica de les institucions com per a l’exercici d’un periodisme compromès amb la veritat i que exerceix amb valentia una funció vital que té encomanada com a quart poder. La sociovergència persistirà i seguirà brandant el seu poder com a nefasta xarxa d’influència i interessos. Però haurà de tenir més cura a l’hora de perpetrar les seves nefastes conseqüències.