Deia Tatxo Benet, irrompent en el debat sobre pactes patriòtics o de blocs, que els pactes locals responen a idiosincràsies locals i que és fins i tot saludable que hi hagi pactes transgressors; "persones independentistes i unionistes s’entenen quan veuen que és positiu per al seu poble" tot i que acte seguit recomanava, com a prioritat, a ERC i Junts per Catalunya (de la CUP no en deia res) pactar en "tots els ajuntaments que fos possible" i, com a segona opció, "pactar conjuntament o per separat amb comuns allà on fos necessari [exemple Lleida]", deia. Em sembla prou raonable.

La serena reflexió de Benet contrasta amb l’abrandada declaració d’alguns dels nois de Waterloo, com el diputat de Valls i portaveu parlamentari convergent, sempre prest a alliçonar teatralment, esquinçant-se les vestidures amb suprema facilitat i públicament. El de Valls, on els postconvergents tenen l’alcaldia gràcies a un acord amb ERC, blasmava —la vigília d’anunciar que entregaven la presidència de la Diputació de Barcelona al PSC— els acords del PSC amb ERC a diversos municipis (sempre amb alcaldies d’ERC, per cert) com una traïció a la causa de la "unitat". Per contrast afegia tot un seguit de dades sobre pactes i ho reblava afirmant "manera de ser, manera de fer", mentre demanava lleialtat a l’1 d’octubre. En fi, cap escrúpol a l'hora de fer servir a conveniència una data ja màgica en l’imaginari col.lectiu, sobiranista i democràtic, per la qual hi ha persones que s'enfronten a penes de fins a 25 anys de presó.

El més curiós de tot és que, ja tancat el gruix dels acords als consells comarcals i diputacions, la llista de pactes amb el PSC, legítims d’altra banda, la lidera de forma destacada precisament el partit de Carles Puigdemont, tot i la comèdia de queixes amb la lletania habitual. I ara ho han reblat rotundament, amb la cirereta del pastís: els postconvergents han dinamitat l’acord amb ERC i comuns a la Diputació de Barcelona pactant amb el PSC, pacte també legítim i humanament comprensible per no deixar cap lleial servidor a l’estacada. Els partits amb més motxilla pateixen més quan fa pujada. A l'hora de la veritat, quan s’han trobat la fam i la gana, tota aquella llarga llista de retrets i desqualificacions que s’han dedicat socialistes i postconvergents, s’han esvaït. Tot per la pasta (amb les coses del menjar no es juga) i per satisfer un orgull ferit.

Els socialistes no han deixat mai d’anatemitzar els convergents i les seves refundacions amb el mantra del tres per cent. Venien a dir els socialistes i la seva artilleria mediàtica, i hi han insistit com una piconadora, entre d’altres, que els convergents havien robat tant que gairebé eren una organització criminal. Tan forta va ser la campanya, judicial i mediàtica, que va desencadenar la primera refundació convergent. Per la seva banda, els convergents havien apuntat històricament els socialistes com el cavall de Troia de l’espanyolisme a Catalunya i, des de l’1 d’octubre, com el partit del 155, patriòticament el pitjor desqualificatiu possible.

Anem a pams. Viscut des de l’Alt Penedès, Junts per Catalunya ha pactat amb el PSC el govern municipal de Vilafranca. Un cas curiós perquè en el seu dia, CiU va obtenir l’alcaldia gràcies a una moció de censura —exigida com a acte patriòtic i de regeneració— recolzada per la CUP i ERC contra el PSC. Des d’aleshores el que hi ha és un pacte de ferro entre els postconvergents i PSC que ara han tornat a reeditar malgrat l’ascens d’ERC, segona força, i la seva predisposició a pactar. Per si no fos suficient, aquest acord també s’ha traslladat al Consell Comarcal. I per no deixar res a l’atzar també s’ha consumat a la Mancomunitat Penedès-Garraf, tothora que també s’ha materialitzat al Consell Comarcal del Garraf, en aquest cas frustrant un acord entre ERC, CUP i comuns que també incloïa Junts. Clarament, el que més s’assemblava a la Catalunya del 80 per cent. Ho han rematat a l’Anoia, també a la vegueria Penedès, territori aclaparadorament sociovergent. Com el Penedès n’hi ha molts més. La llista de consells comarcals que governaran Junts i PSC és generosa, no n'hi ha cap altra tan generosa, de fet. Ho faran fins i tot al Baix Llobregat, on Junts, elecció rere elecció, es va fent petita, residual. Ara ja com a cinquena força, de crossa del PSC, paper que abans semblava reservat només a ICV. I també ho han estès a l’Alt Empordà, la Selva i ho intenten al Pallars Jussà. Tant de gust li han agafat que, al Maresme, Junts i PSC ho estan intentant fins i tot amb Ciutadans.

Els socialistes no han deixat mai d’anatemitzar els convergents i les seves refundacions amb el mantra del tres per cent

I aquesta sociovergència, legítima, òbviament, s’ha consumat amb nota a la Diputació de Barcelona, i ha impedit l’acord que lideraven ERC i comuns i que incloïa també Junts, un acord que deixava els d’Iceta sense la presidència de la Diputació de Barcelona (se la quedava ERC) i que abraçaria una amplia majoria sobiranista després del desencís pel pacte a la capital de Catalunya. I aquest, el de la Diputació, sí que ja no és un acord menor (fet per l’esquena, negociant a dues bandes), sinó l’acord a la tercera institució del país, la primera fins i tot pel que fa al marge de discrecionalitat amb els recursos disponibles. Ja no estem parlant d’una institució menor sinó d’un ens que gestiona mil milions d’euros anuals. Només cal dir que l’Hospitalet de Llobregat, segona ciutat de Catalunya, gestiona un pressupost de 248 milions. La Diputació de Barcelona, presidida encara per un convergent amb el suport d’ERC, és la més potent de tot l’Estat, i gestiona la xarxa de mitjans de comunicació locals, els tributs, ajuda la Generalitat a pagar les llars d’infants o infraestructures locals i comarcals de tota mena... Ajuts, fons de prestació i crèdits, entre d’altres.

Després de tant blasmar els del 155, després de mantenir sense treva una campanya soterrada contra el líder empresonat (a qui han acusat miserablement, del dret i del revés, de tota mena de pactes secrets amb sociates o PP) i havent pogut optar per una aliança inèdita, que és precisament la que havia defensat Ernest Maragall per a l’Ajuntament de Barcelona, Waterloo ha pilotat i impulsat ara la patriòtica decisió d’entregar la Diputació de Barcelona al PSC. Per l’amor de Déu, quina mala consellera que és l’estultícia d’una ‘intel.ligència’ rabiüda que li ha lliurat la presidència de la Diputació al PSC només per cardar ERC, per reblar l’estratègia d’Iceta d’aïllar ERC, d’arraconar aquells que s’han erigit com l’única amenaça als feus socialistes. Són els ximples útils d’un astut Iceta que ha sabut explotar l’odi visceral contra ERC. O la minyona creu o se l’engega. Si tota la vida, fins fa quatre dies, has militat en la sociovergència, recuperar l’hàbit deu ser un automatisme.

La pregunta final a fer-se és: A quina estratègia respon entregar al PSOE la presidència de la Diputació de Barcelona?

I és que més enllà de la retòrica patriòtica, de la gesticulació grandiloqüent, del jugadamestrisme cada dia més rocambolesc, al final queda el que queda, ‘maneres de fer, maneres de ser’ que deia aquell amb l’ímpetu desfogat del que fa quatre dies que ha sortit de l’armari polític, després de tota una vida militant a CiU. Si no és que tens pa a l’ull, és clar. O que senzillament ets curt de gambals. Ja ho diu el refrany "veure la palla a l’ull del veí però no ser capaç de veure la biga al teu".

La pregunta que cal fer-se és: A quina estratègia respon entregar al PSOE la presidència de la Diputació de Barcelona? És l’enèsima jugada mestra? Ajuda a la internacionalització de res? Fa més fort el moviment republicà o independentista? És la primera resposta al final del judici contra els presos de l’1 d’octubre mentre esperem sentència? Cohesiona més el ja fràgil Govern de Torra o el distorsiona irreparablement? Cohesiona més i millor una majoria parlamentària ja en entredit i amb un vicepresident parlamentari que envesteix dia si dia també contra el seu president? És l’assaig o pròleg de noves majories parlamentàries i de nous governs? Hi ha res ocult i inconfessable en el pacte que lliura la Diputació al 155 en llenguatge neoconvergent?

La sociovergència havia perdut força i poder. Ja ha tornat, amb el PSC liderant-la, per a més inri. Que en són de rucs. La sociovergència no estava morta, només de parranda.

I malgrat tot això, ERC hauria de reaccionar amb serenitat i no precipitar-se en cap decisió. L’única prioritat a les portes de la sentència contra l’1 d’octubre ha de ser articular la resposta a aquesta sentència, prioritat absoluta, organitzant un front antirepressiu. Amb la CUP, amb els comuns (malgrat la jugada a la capital de Catalunya amb Valls-Ciutadans) i també amb el món postconvergent, malgrat que aquest estigui exhibint sense rubor la seva disponibilitat a qualsevol operació per escandalosa que sigui. Com aquell capità, que disconforme amb la seva tripulació, amenaça amb enfonsar el vaixell picant a cops de mall sobre la coberta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat