L’abraçada de Meritxell Serret amb Carme Forcadell, a les portes del Parlament, va fer córrer sentides llàgrimes d'emoció. Un miler llarg de dies robats, d’absència imposada, de privacions, de reclusió i exili, d'incerteses, patiment i dificultats. Indescriptible el que devien sentir. L'èxit no és definitiu, el fracàs no és fatídic. El que compta és el valor per continuar, deia Churchill.

Va ser el retrobament de dues dones que venien remant de lluny, amb una trajectòria paral·lela al si d’aquella fraterna Assemblea Nacional Catalana. L’abraçada de dues ànimes que es van fondre en una. Una alegria, la d’elles, compartida per tota la bona gent d’aquest país, la immensa majoria. Només els extremistes, a banda i banda, hi van fer fàstics. Alguns, per habituals, encara ens sorprenen, quan només són un retrat de la misèria humana i la covardia intrínseca que amara fanàtics de signe i pelatge divers. 

Ser la primera en atrevir-se a fer quelcom exigeix valor. El pas que ha fet la Meritxell Serret ha estat audaç i valent per damunt de tot. Els bons oficis de l’advocat basc Íñigo Iruin, amic personal d’Arnaldo Otegi, i de la mateixa Marta Rovira, que no ha deixat d’ajudar tothom des de l’exili suís, devien ajudar a prendre una decisió que ella, la Meritxell feia temps que tenia coll avall. Però és ella qui estava decidida a tornar, a assumir el risc i trepitjar Vallfogona de Balaguer, Barcelona i el Parlament. 

Ser la primera en atrevir-se a fer quelcom exigeix valor. El pas que ha fet la Meritxell Serret ha estat audaç i valent per damunt de tot

A diferència de Rovira, la Meritxell ja no estava processada per rebel·lió. La secretària general d’Esquerra Republicana seguirà refugiada a Suïssa, ningú pot dir a hores d’ara fins quan. Sobre Rovira pesa una interlocutòria de processament de Pablo Llarena que manté la rebel·lió (com el coronel Tejero i la seva colla), malgrat els presos de l’1 d’Octubre van ser, finalment, condemnats per sedició, malversació i desobediència. D’aquests tipus penals, Serret (exconsellera d’Agricultura del Govern de l’1 d’Octubre), presumptament, només incorreria ara en desobediència, si bé hi ha dubtes sobre el de malversació. Sempre presumptament, és clar, que amb el Suprem mai se sap.

A els que l’havíem vist a Brussel·les no ens ha sorprès gens ni mica el retorn, com explicava l’amic Jordi Margarit. Quan va acceptar treballar pel Govern de Torra i Aragonès, des de l’exili belga, ja va evidenciar una fèrria determinació de mantenir el seu compromís militant. Només cal observar les interlocutòries diverses del Suprem. Pels que van protagonitzar l’1 d’Octubre des del Govern, implicar-se en política activa s’ha pagat amb presó. Així va ocórrer amb Turull, Rull, Bassa i Forcadell. Els quatre van prendre possessió de l’acta de diputat i van liquidar així la seva llibertat provisional. Seguir, persistir, ha estat interpretat pel jutge instructor Llarena com una provocació, una conducta reveladora de continuïtat delictiva. 

En ser inhabilitat el conseller Bernat Solé pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va caure de la llista d’ERC per Lleida, i Serret, que la tancava, va acceptar substituir-lo. Serret, des de el primer moment, volia prendre possessió de l’acta de diputada i tornar a Catalunya. Primer es volia legitimar com a electa. Ni una sola vegada va especular amb el retorn. Només ella i algunes persones més de la direcció republicana, poques, coneixien la seva decisió. Ningú més. La inhabilitació de Solé la va precipitar. Era l’empenta definitiva per fer el pas i tornar. 

Ara, Serret haurà de tornar a declarar el 8 d’abril, amb l’advocat Iñigo Iruin al seu costat, un home que és un referent històric de l’esquerra abertzale des dels temps d’Herri Batasuna. Veurem si, aleshores, el magistrat del Suprem aclareix definitivament quins delictes imputa a Serret, en absència de cap euroordre vigent contra ella. Mentrestant, ocuparà el seu escó al Parlament, amb una majoria independentista més reforçada que quan va haver de tocar el dos. Amb la il·lusió intacta, amb tota l’esperança que va transmetre en la seva rebuda a Vallfogona de Balaguer aquest dijous 11 de març al vespre, davant veïns i veïnes, amigues i amics que l’escoltaven amb delit. La Meritxell ha tornat, desbrossant el camí. I amb el seu retorn, també han tornat els somriures joiosos de tantes i tants.