És un nom de tants, de tants d’assassinats per la dictadura criminal de Francisco Franco, el règim que va matar molt i fins al final. A Cipriano Martos el van matar el 17 de setembre de 1973. Quatre anys abans Franco havia designat Juan Carlos com el seu successor després de jurar fidelitat i lleialtat als principis fonamentals del franquisme.

El de Cipriano és un cas que va recuperar el periodista Roger Mateos, un gran periodista segons assegura Ferran Casas (era el seu cap de Política a l’Ara) i tots els companys que han treballat amb ell. Al llarg de 350 pàgines, Mateos (avui cap de Política a EFE), narra les vicissituds d’un militant comunista, fill de l’Andalusia més pobre, que va emigrar a Catalunya en busca d’oportunitats i un futur digne i que aquí es va enrolar en la lluita antifranquista com a membre d’una organització, el PCE (ml), que pregonava l’enfrontament al règim per tots els mitjans.

El nom de Cipriano Martos és un nom que evoca la impunitat absoluta, total, amb què es va resoldre el trànsit de la dictadura a la restauració borbònica. És un de tants exemples pels quals s’ha esgargamellat Joan Tardà (i els darrers temps Gabriel Rufián) al Congrés per exigir reparació i justícia, mentre el PSOE tocava el violí i l’esquerra espanyola es conformava sempre amb condemnes cosmètiques.

La democràcia espanyola s’assenta, sobretot, en la impunitat criminal

La democràcia espanyola s’assenta, sobretot, en la impunitat criminal; s’assenta en la negativa a permetre que els familiars dels desapareguts en la Guerra Civil —i de la posterior carnisseria franquista de la postguerra— poguessin deixar un ram de flors a les tombes d’aquells que van desaparèixer al front de l’Ebre massivament o en la posterior neteja amb que van desinfectar la zona roja matant i empresonant arbitràriament o, anys més tard, contra tota dissidència que qüestionés el restaurat règim borbònic. El PSOE, aquest PSOE poruc i acomplexat davant la dreta, tampoc no té cap problema per tenir en les seves files personatges com Petitó Borrell, mentider compulsiu que es pot permetre inventar-se escopinades igual que es pot fotre del genocidi americà o que pot, com el franquisme criminal, cridar a desinfectar Catalunya.

No va ser fins que Raül Romeva va ocupar la Conselleria d’Exteriors que es van començar a obrir fosses, a buscar aquells que durant 40 anys (més 40 amb Constitució) havien quedat sepultats en l’oblit, de manera que es negava als seus descendents o familiars tota possibilitat de pau espiritual, mentre es protegia fins l’últim dels assassins, fins el darrer d’ells, no fos cas que els seus hereus (de vegades sociològics i molt sovint sanguinis) s’incomodessin. Albert Rivera és dels que promouen l’oblit i la impunitat, dels que surten corrent del Parlament si algú planteja condemnar el franquisme. Vox és una expressió encara més desacomplexada del que representa Rivera, però, en essència, és exactament la mateixa cosa: els fills del franquisme que va matar impunement. Són la mateixa expressió. De fet, Rivera ha copiat fil per randa l’actitud del feixisme pur i dur, d’allò que van representar Ynestrillas i el seu moviment. Ho va fer a Altsasu, mentint un cop més, mentint impunement, tal com els seus progenitors polítics van matar impunement.

Vox és una expressió encara més desacomplexada del que representa Rivera, però, en essència, és exactament la mateixa cosa: els fills del franquisme que va matar impunement

L’amic Roger Heredia és una de les persones que els darrers anys més s’ha significat per empènyer des de la societat civil i exigir reparació i justícia. Ell sap què és veure morir familiars amb la pena de no haver pogut no pas exigir justícia, sinó ni tan sols deixar un ram de flors als familiars morts pel règim franquista. Com l’àvia Neus, que es va morir sense poder acomiadar-se del seu germà, voluntari de la Columna Macià-Companys, desaparegut al final de la batalla de l’Ebre.

Quan Roger Mateos explica el cas del Cipriano, posa llum sobre la misèria de la democràcia espanyola, sobre una democràcia que va perpetuar l’oblit, sobre la Catalunya contemporània, sobre el dolor de tants, sobre aquesta impunitat criminal que ha permès una cosa insòlita a tot Europa, al món, de fet: permetre no només que els assassins puguin haver passat la vida sense respondre de res, sinó que, al damunt, tot allò que van representar pugui reviscolar avui amb tanta cruesa, amb altivesa, sense cap mena de rubor, fent passar els botxins per ànimes càndides i condemnant les víctimes a l’anonimat i l’ostracisme.

Aquesta és l’Espanya que avui emergeix, la que tolera La Manada i hi conviu, i que, per contra, clama venjança contra els protagonistes de l’1-O i s’hi abraona salivant com els gossos de Pavlov.