Era regidor de l’Ajuntament de Barcelona fa tot just un any i escaig, portaveu del grup municipal de CiU. Sobtadament el van cridar per fer-se càrrec de la Conselleria d’Interior, el juliol de 2017, quan faltaven tot just dos mesos per l’1 d’octubre. Era una solució d’emergència per reconduir l’actitud del Govern (d’alguns consellers del Govern, per ser exactes) davant l’1 d’octubre. No el van cridar per assumir la Conselleria de Cultura, que hauria estat en aquell context un canvi relativament còmode; Puigdemont el va cridar perquè es fes càrrec d’una de les conselleries més delicades, una conselleria cabdal que ja es preveia clau en l’embat que estava arribant.

Forn és un home aparentment menys enèrgic que el seu amic David Madí, un dels seus valedors. Però ja és dit que les aparences enganyen. Perquè Quim Forn es va erigir en un gegant el 17 d’agost, quan feia un mes del seu nomenament, en la gestió del macabre atemptat terrorista de la Rambla que va colpir Catalunya. L’eficaç resposta dels Mossos d’Esquadra que ell dirigia va ser un revulsiu per a l’1 d’octubre sense que ningú ho hagués pretès. La gestió d’aquell atemptat va evidenciar l’alt nivell de preparació dels Mossos i va originar, de retruc, un idil·li inèdit del cos amb la població catalana. Amb les forces de seguretat espanyoles absents, amb un miserable govern espanyol més preocupat per fer servir la massacre terrorista contra l’1 d’octubre que a resoldre l’atemptat i capturar-ne els autors, els Mossos (sobre els quals planava una ombra de dubte) van resoldre l’atemptat en un temps rècord mentre el ministre d’Interior caçava mosques.

Cada dia que Quim Forn passa a la presó és una ignomínia democràtica, una evidència de la involució autoritària de l’Estat, un retrat de l’esperit venjatiu de la justícia espanyola

No ens equivoquem. És des del 17 d’agost que el govern espanyol i els aparells de l’Estat el tenen enfilat. Quim Forn es va enfrontar amb determinació a la campanya de descrèdit que es va intentar orquestrar contra el Govern i els Mossos. I va resoldre la situació amb nota, al costat del president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, al costat d’un govern que s’havia enfortit amb la crisi del juliol, quan finalment van ser rellevats bona part dels consellers que dubtaven sobre l’1 d’octubre. El captiveri de Quim Forn, aquesta presó incondicional i venjativa, es va començar a gestar aquell 17 d’agost. L’Estat, el règim monàrquic, va viure tot aquell episodi com una humiliació. Els va ferir quedar fora de joc, els va irritar veure els Mossos resolent brillantment l’atemptat i els va frustrar no aconseguir la canallada que van intentar: usar l’atemptat contra l’anhel de votar. L’esperit de venjança d’un règim ressentit, a això ens enfrontem avui.

Certament, no va acabar aquí. El 20 de setembre, els Mossos van actuar novament amb ponderació i eficàcia davant una Guàrdia Civil que va deixar vehicles oberts i carregats d’armament a l’abast del públic. I el súmmum és l’1 d’octubre, quan els Mossos d’Esquadra no es van apuntar al pogrom dels cossos i forces de de seguretat de l’Estat (quin eufemisme!) contra la població catalana. El somni humit de la vicepresidenta Soraya (responsable del CNI) era veure els Mossos pegant a la ciutadania, repartint estopa a tort i a dret. Però el que es va trobar va ser una policia responsable i diligent que va interpretar serenament i ponderada el manament judicial i va prioritzar la seguretat ciutadana. Aquella va ser la gota que va fer vessar el got. No només la policia de Catalunya que comandava Quim Forn va resoldre amb eficàcia el 17 d’agost, no només va gestionar amb correcció el 20 de setembre, sinó que, a més, no va pegar a ciutadans pacífics l’1 d’octubre! Tres imperdonables actuacions a ulls del govern espanyol i d’una judicatura i una fiscalia que són el braç executor del règim monàrquic restaurat del 78.

Cada dia que Quim Forn passa a la presó és una ignomínia democràtica, una evidència de la involució autoritària de l’Estat, un retrat de l’esperit venjatiu de la justícia espanyola. Quim Forn fa ja un any que és a la presó, com Oriol Junqueras, amb qui ha compartit les presons d’Estremera i Lledoners, fins ara. I amb qui haurà de compartir un judici que no serà just i que només pot acabar a Estrasburg. Un any de presó que Forn ha retratat en el dietari Escrits de presó, fet mentre convivia, en una petita cel·la de nou metres quadrats d'Estremera, amb Oriol Junqueras (a qui la fiscalia apunta com a principal responsable de l’1-O). El llibre és un document transcendent de com viu i afronta un home bo, un home prudent i moderat, un home assenyat, una situació inèdita a Catalunya, que és observada per una Europa conservadora. Una Europa que no té ni idea de què va passar l’11 de setembre del 1714, però que sap perfectament què va succeir l’1 d’octubre del 2017.