Junqueras i Puigdemont són els principals artífexs polítics de l’albada de l’octubre. De vegades, amb una encomiable determinació, altres a empentes i rodolons. La pressió de l’Estat es va fer asfixiant en alguns moments. L’aparell judicial va posar tots els seus focus sobre el Govern amb multitud de requeriments i amenaces. Els grans mitjans de comunicació (amb El País al capdavant) i tots els poders fàctics van exercir una indecent campanya col·legiada que tenia com a principal objectiu tombar l’1 d’octubre i criminalitzar els seus protagonistes. Si el Govern de Catalunya no va cedir i va impulsar el referèndum de l’1 d’octubre és, sobretot, perquè entre l’un i altre, Puigdemont i Junqueras, hi van anar. Puigdemont proposant el referèndum, Junqueras (amb Romeva) assumint-ne la principal responsabilitat a petició del mateix president. I per això, únicament per això, són avui a la presó i a l’exili. Perquè van complir amb nota i l’Estat no els ho perdona. Com són a la presó Jordi Turull, Raül Romeva, Quim Forn, Dolors Bassa i Josep Rull. Tots ells hi són pel seu compromís. I n’estan pagant el preu més alt. Sense oblidar els que estan en llibertat condicional o tots els exiliats, tots i cadascun d’ells.

Però els primers cops no van anar contra el Govern sinó contra el Parlament. És Carme Forcadell, com a presidenta del Parlament, la primera que va sostenir amb mà de ferro l’embat d’un estat que volia tombar el referèndum, que volia impedir la votació democràtica a qualsevol preu. I per això també és avui a la presó. Perquè fins al darrer dia del seu mandat va defensar la sobirania parlamentària. Recordem com va iniciar el mandat i com va acabar la seva primera intervenció: "Visca la democràcia!, visca el poble sobirà!, visca la República Catalana!".

El preu de l’1 d’octubre no ha estat petit. La factura humana és enorme

I certament, també, hi ha els Jordis a la presó. Enormes, audaços. A Cuixart i Sànchez, els primers represaliats, els tenen a Soto del Real, com una operació de venjança i càstig contra la ciutadania que va acompanyar tot el procés i que va respondre al carrer, cívicament, les escomeses de l’Estat i el seu aparell judicial i policial. Així va ser el 17 d’agost (amb Forn dirigint els Mossos davant la inhibició de l’Estat); així va ser el 9 de setembre a Valls, quan la Guàrdia Civil va entrar a El Vallenc en el marc de l’operació per impedir el referèndum requisant paperetes o cartells. D’urnes, no en va trobar ni una per cert. Ni aquell dia, ni mai. Encara els cou. Així va ser el 20 de setembre quan van assaltar la Conselleria d’Economia i van detenir els principals col·laboradors de Junqueras. I així va ser l’1 d’octubre i el 3 d’octubre quan el poble va prendre el carrer. Primer, defensant les urnes. Després, manifestant massivament la seva indignació. L’1 d’octubre va reeixir perquè la societat va respondre amb una fermesa que va avortar la massiva repressió ordenada pel govern del PP i d’un estat corromput fins a les entranyes. Els protagonistes van ser els ciutadans anònims i no tan anònims, com en Juli Fernández (alcalde de Sabadell), apallissat per la policia espanyola per defensar les urnes en l’assalt a l’escola Nostra Llar. O tants altres. I el 3 d’octubre és la mobilització democràtica més gran de la història de Catalunya.

També hi ha a l’exili Marta Rovira, l’única dirigent d’una formació política acusada de rebel·lió i assenyalada com una peça clau de l’1 d’octubre. No és casualitat. L’Estat ha anat per ella, directament. I si avui és a l’exili és senzillament perquè a l’estat espanyol mai hauria tingut un judici just. La tenien enfilada, no hauria tingut cap opció. Però no és només Rovira; qui era el seu secretari general adjunt, Lluís Salvadó, està empurat fins a dalt. Com en Josep Maria Jové, president del consell nacional d’ERC, sobre el que pesa l’acusació de ser el principal responsable logístic del referèndum. O Anna Simó, presidenta adjunta, també processada. Tota la columna vertebral d’ERC és a la presó, a l’exili o en llibertat condicional. El preu de l’1 d’octubre no ha estat petit. La factura humana és enorme. Mai no ho oblidem, malgrat les legítimes discrepàncies estratègiques dels representants d’un moviment plural, molt plural i transversal. I aquí rau també bona part de la seva fortalesa i del seu futur i la capacitat per penetrar en tot el teixit social fins a ser imparable.