A tot arreu hi ha gent de bé. Si més no, pel que fa als individus individualment considerats, hi ha de tot a tots els col·lectius. Però hi ha institucions que arrosseguen un històric que parla per si sol. O que els ho expliquin a les famílies republicanes de la postguerra, el pànic que els provocava veure agents amb el tricorni. Pel que representaven, per la reputació que s’havien guanyat a pols. La Guàrdia Civil feia respecte, perquè tenia aterrida la població, per tot el que els havia arribat a fer. L’anomenada Benemérita va esdevenir la guàrdia pretoriana del franquisme. Als pobles, tots els que tenen una edat ho saben, per bé (els afins al règim) o per mal (els fills dels republicans o del conjunt dels represaliats, sobretot).

Els avis recorden aquells homes que muntaven a cavall, amb la capa i el distintiu tricorni, d’origen francès, com el que lluïa orgullós el general de la Guàrdia Civil, a Sant Andreu de la Barca, que afirmava pletòric: "Ho tornarem a fer". Feien parada i fonda a les tavernes dels pobles. Era un costum consumir i no pagar. I aquest costum, ja se sap que el costum és font de llei, es va mantenir llargament, arreu, també després de la mort de Franco, amb l’arribada de la democràcia. L’altre dia, a la Ribera d’Ebre, em recordaven una escena viscuda a finals dels anys setanta o potser principi dels vuitanta. Uns agents esmorzaven al bar del poble. En acabar, el cabo primero es va adreçar a la mestressa i condescendent va dir: "¿Se debe algo, señora? Si es que se debe algo". Per descomptat la mestressa va dir que no. L’agent, sense prestar atenció a la resposta de la mestressa, que entenia un formalisme, va respondre amb un to condescendent: "Pues si le sobra algo deme pa tabaco". I la mestressa, gentilment, va afluixar sense parpellejar els tres duros que valia el Ducados.

No fa tants anys d’aquesta anècdota. No és pas casualitat la reputació que té la Guàrdia Civil, com a cos, en amplis sectors de la població. Tampoc que fos un tinent coronel de la Guàrdia Civil qui entrés a trets, el 1981, al Congrés dels Diputats protagonitzant un cop d’estat que tenia molt de paròdia nacional. Les malifetes reiterades d’alguns dels seus comandaments tampoc no han ajudat. El qui va ser director general de la Guàrdia Civil, el socialista Luis Roldán, va robar amb tant afany que fins i tot li atribuïen haver-se quedat els diners dels orfes de la Guàrdia Civil. I tampoc li van fer cap bé, a un cos llastat per l’històric de la Guàrdia Civil, les paraules del seu general en cap a Catalunya amenaçant que ho tornarien a fer, en una apel·lació que tothom va interpretar com a referència a l’1 d’Octubre.

Com és del tot lamentable que el coronel de la Benemérita que dirigia les investigacions contra l’independentisme fes servir un alter ego ultra a les xarxes socials, incompatible amb un responsable de qualsevol institució. I si és una institució pública i la seva missió és protegir la ciutadania, pitjor encara. Recordem que la Guàrdia Civil va néixer per protegir els camins dels malfactors, per protegir els ciutadans, no pas per escarnir-los. I tampoc li van fer cap bé a la Benemérita aquells comiats a les comitives destinades a Catalunya per l’1 d’Octubre. I menys quan alguns agents van reblar el clau pujant ells mateixos vídeos propis a la xarxa fent sonar himnes feixistes en el seu desplaçament a terra catalana. Era aquella mateixa actitud, que respon a una determinada ideologia, la que va portar l’exèrcit franquista a deixar de dir-se nacional quan va assaltar Catalunya. Quan van entrar a Euskadi o a Madrid eren el Ejército Nacional excepte a partir del moment que van trepitjar Catalunya. Aleshores es van passar a autoanomenar Ejército de Ocupación, un exèrcit que va matar, i molt, durant la guerra i acabada la guerra que, en molts indrets i en particular a Catalunya, va ser d’extermini.

Que el general es vantés implícitament en públic de la intervenció l’1 d’Octubre és penós i no fa més que malmetre la imatge de la Guàrdia Civil. L’1 d’Octubre és la crònica d’una derrota d’estat i policial, d’una vergonya. L’operatiu policial (policies nacionals i guàrdia civils) que van participar en l’operació contra l’1 d’Octubre van fracassar estrepitosament. No només no van impedir el referèndum sinó que van ser els tristos protagonistes d’una jornada negra. Treure pit d’aquella jornada és patètic, incomprensible. Per dos motius, primer perquè fardar d’haver apallissat amb acarnissament a la ciutadania "metiendo la porra como si no hubiera un mañana" té poc a veure amb la gallejada hombría hispánica si no és que ara fa molt mascle colpejar iaios i iaies indefensos. Al segle XIX es va fer la Cartilla del Guàrdia Civil, un codi moral pels agents, emfatitzant la seva capacitat de servei i sacrifici que es va voler sintetitzar en el lema "el honor es mi divisa". Però quin honor hi ha en el fet que un grup d’homes fornits i ben entrenats, armats fins a les dents, es dediquessin a estomacar gent que alçava les mans al costat d’un col·legi electoral?

Si la Legió duu una cabra com a sant i senya, alguns haurien d’incorporar una gallina al seu escut. Tan potinera va ser aquella actuació de l’1 d’Octubre que el mateix PSOE va presentar una moció per reprovar la ministra vicepresidenta com a principal responsable de la macabra violència policial que va provocar centenars de ferits, segons textualment van afirmar aquell dia els homes i dones de Pedro Sánchez. Els membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat van arribar per milers i van comptar cadascuna de les seves intervencions per clamorosos fracassos (es va seguir votant) i per una covarda actuació contra ciutadans indefensos que van aguantar estoicament la pluja de cops. A les antípodes dels Mossos d’Esquadra, que atenent el requeriment judicial van prioritzar la convivència ciutadana. Res que no hagués dit el decret fundacional de l’Institut armat devers el 1844 que pregonava "servirán más y ofrecerán más garantías de orden cinco mil hombres buenos que quince mil, no malos, sino medianos que fueran".

Però potser el més trist de tot, i de molt mal presagi, ha estat la reacció del Ministeri de l’Interior que evidencia la involució que viu Espanya arrossegada per aquest nacionalisme espanyol d’antiga estirp. Fa uns anys, un tipus de dretes com José Bono, no va dubtar a carregar-se el general que va fer un pronunciament sobre l’Estatut. El va fulminar. Com anys abans havia fet Narcís Serra, conscients de quin era el paper dels militars, en especial en un estat que havia patit dues dictadures al llarg del segle XX i successius cops d’estat. Ara, el ministre Marlaska no s’ha atrevit a fer res. El general que va amenaçar amb tornar a sembrar el pànic als carrers de Catalunya hi podrà tornar tants cops com vulgui, generosament aplaudit per la dreta extrema i l’extrema dreta. Perquè la pretesa esquerra espanyola ha dimitit.