Quim Torra és el president del Govern de Catalunya. Quim Torra és el meu president, el de tots. I el meu president, el nostre, es mereix un respecte. Ara, més que mai. La campanya de linxament contra el president Torra és pròpia de personatges encegats que de seguida veuen la palla a l'ull del veí i no saben veure la biga al seu. Tal qual replicava Sergi Sabrià, brillant, a Arrimadas després que aquesta arremetés contra Quim Torra: "Senyora Arrimadas, miri'm als ulls: li sembla normal riure quan Quim Torra parla de presos?".

Un dels puntals mediàtics de Ciutadans, votant declarat, insisteix en la idea de posar bombes un dia i un altre. Tant sí com no, el locutor vol bombes. És Ràdio Bomba. Primer incita a posar bombes a cerveseries de Baviera i ara demana bombardejar Catalunya, que és una mania del nacionalisme espanyol. Què hi vols fer! Uns tenim la mania de votar per decidir i altres tenen la mania de les bombes. Encara el proposarien per dirigir TV3. La gent d’Arrimadas d'aquest recurs, en cap cas retòric, no n’ha comentat res. Evoca una cita d’Espartero, que va fer seva Azaña i després Fraga: "Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos". Des de Franco que no ens bombardegen, un clar incompliment d'aquesta seva llei.

En paral·lel, poc o res hem sentit davant les agressions a ciutadans per dur un llaç groc. Barra lliure a l'extrema dreta. Cap neguit de Ciutadans. Tant és, també, si els fills dels presos, infants, han de patir un càstig addicional i gratuït amb els seus progenitors desterrats. Algú que marxa del Parlament quan es vol reprovar el franquisme, que considera que és llençar els diners identificar els assassinats de Franco a les cunetes o que esperona la persecució de mestres i que, en canvi, s'esquinça les vestidures per un tuit o per deu no només perd tota la credibilitat, és que no està en condicions de donar una sola lliçó a ningú. Ni una. Hipocresia, cinisme i maldat. Ciutadans està en campanya permanent i el seu únic programa és leña al mono. 

Ara bé, aquest mateix respecte se'l mereixien tots els predecessors del president Torra escollits a les urnes, tots. No sempre ha estat així. El constant menyspreu que va patir José Montilla no ens fa grans com a poble, ens fa petits. És un trist episodi d’intolerància. Alguns, haurien de demanar perdó. Pasqual Maragall tampoc va ser rebut amb salves. Ara bé, el que es va arribar a dir contra Montilla és propi d'un nacionalisme barroer i castís. 

 Regals als qui malden per fracturar la nostra societat i arruïnar la convivència, cap ni un. Som un sol poble, plural i divers

Repassar tota la quantitat de desqualificacions i insults, el menyspreu, des del minut zero, apel·lant a la seva condició d'"espanyol" fa angúnia. Per estricte partidisme es va inflamar un nacionalisme excloent. Quants cops no es van sentir frases del tipus: "ERC, traïdors! Heu fet president un espanyol". I qui alimentava aquest discurs? Tots ho sabem mentre, simultàniament, Duran i Lleida tocava les maraques i esdevenia el líder nacionalista a Madrid. Sí, la Catalunya essencialista va carregar amb una virulència inusitada, rabiosa, indigna i indignada, perquè s'havia permès que un veí de Cornellà, fill de Còrdova, okupés la plaça de Sant Jaume. L'aleshores totpoderós Felip Puig, portaveu parlamentari, va fer befa de Montilla pel seu català, "el destrossa", va dir. Val la pena recordar la rèplica de Carod-Rovira, excels: "Hauria d’entendre’s com a positiu que una persona que no ha nascut a Catalunya, que va venir aquí a l’adolescència, hagi arribat democràticament a presidir aquest país". I encara va afegir: "Val més parlar malament el català que no parlar-lo. Perquè aquells que el parlen malament un dia acabaran parlant-lo bé, mentre que els que no el parlen, no el parlaran mai". En aquells anys de l'injuriat Tripartit, que traïa el ‘CiU + ERC = Catalunya’, ningú va tenir tantes enganxades amb Rivera, per la seva obsessió malaltissa contra el català, com Montilla. 

És ben cert que a les manifestacions de l'esquerra independentista a finals dels vuitanta era tradicional el "boti, boti, boti, espanyol el qui no boti". Eren altres temps. Sobretot, s'hi expressava un anhel independentista. Afortunadament, aquella etapa de minoria sorollosa ha estat feliçment superada. Avui, un gruix de l'independentisme, el que vol representar una àmplia majoria social, té clar que som un sol poble i que en cap cas hem de plantejar la independència i la República a partir de la confrontació identitària. Un plantejament que, d'altra banda, a part de xocar amb el país real, ens porta la derrota i a les dues Catalunyes. Regals als qui malden per fracturar la nostra societat i arruïnar la convivència, cap ni un. Som un sol poble, plural i divers.

El fill de la reacció nacionalista (alimentada sempre amb un interès partidista) va ser Reagrupament, primer; i a continuació, Solidaritat. Maragall, a l’altre extrem, va encabronar un sector que li era proper, sulfurat pel seu pacte amb ERC. Aquell dia va eclosionar Ciutadans, recollint l'odi sectari contra l'ensenyament del català que havien predicat grups com el Foro Babel. Eren a prop de Maragall com a alternativa a l'hegemonia de CiU. Però quan aquest va pactar amb ERC van esclatar, en considerar pitjor el remei (Maragall/ERC) que la malaltia (CiU). Reagrupament i Ciutadans, amb matisos, certament, però cara i creu de la mateixa moneda. Matisos que no són menors. L'odi sectari dels dirigents de Ciutadans, nacionalisme espanyol de totalitària i sanguinària tradició, no guarda cap proporció possible, empetiteix tota la resta.