Pere Aragonès va passar amb nota l’examen davant Vicent Sanchis, director de TV3. Sanchis va repetir la fórmula que empra habitualment i que tant ha incomodat altres entrevistats. Talla, és incisiu, entra en el cos a cos, provoca i manté un to que de vegades pot semblar impertinent i fins i tot insolent. El que no se li pot negar és la coherència. A tothom li ha fet la mateixa mena d’entrevista. La mateixa que va fer sortir en tromba destacats dirigents del món més nacionalista que li va dedicar tot tipus d’improperis després d’entrevistar els seus.

El president Aragonès es va mantenir impertèrrit davant Sanchis i va demostrar una solidesa argumental i coneixements a anys llum del seu antecessor en el càrrec, captiu aquell d’una retòrica tan feble com inflamada. El nou president, el primer president republicà des de 1939, exhibeix rigor i criteri. Augura solvència en la Presidència i un imprescindible tocar de peus a terra que contrasta amb el fer volar coloms i l’escàs sentit institucional. 

Pere Aragonès és un tipus segur, preparat. Té taules, no arrisca i no comet errors. El mandat és l’oportunitat per guanyar-se el respecte, l’autoritat i la legitimitat i demostrar que Oriol Junqueras la va encertar de ple quan va pensar en ell per agafar les regnes d’un partit decapitat per la repressió. No té, almenys ara com ara, el carisma del líder republicà ni uns nivells de valoració tan alts -Junqueras és de molt el líder més ben valorat de la política catalana- però té la joventut -només 37 anys- i temps per davant per exercir i consolidar la presidència i el lideratge. Un repte majúscul que haurà de fer compatible amb un model de partit inèdit que ara s’emmiralla en la tradicional bicefàlia penebista: la direcció del partit en unes mans i el govern en unes altres.

Pere Aragonès es va guanyar a les urnes la investidura superant el mateix Puigdemont, president a l’exili, president i líder inqüestionable de Junts per Catalunya i president del Consell per la República. D’aquí neix la fortalesa i legitimitat d’Aragonès, de les urnes i d’una majoria parlamentària tan imprescindible com suada. La derrota electoral de Puigdemont, la seva primera derrota sense pal·liatius, es va produir just davant Aragonès, un candidat que ni tenia la seva popularitat ni la seva aura i que tot i així es va imposar per un marge de més de 30.000 vots.

La pretensió de tutelar la presidència d’Aragonès no tenia ni solta ni volta precisament per aquest motiu. Perquè el mandat democràtic se’l va guanyar Aragonès (sense oblidar la decisiva contribució de Junqueras) netament. Pretendre repetir una presidència tutelada ni ajudava al prestigi de la institució ni era sostenible en termes de pluralitat i democràcia. L’únic president legítim no pot ser altre que aquell que ha estat validat per les urnes i ha obtingut l’aval del Parlament. En defecte es situaria l’independentisme en una dimensió autoritària i fora de tota lògica democràtica. El president Puigdemont podria haver optat per ser art però va decidir ser part, una opció respectable però que impossibilita emular el paper de Tarradellas.

Tampoc ajuda a la salut democràtica de l’independentisme – i a la seva pluralitat - seguir amb el nomenclàtor de president legítim, que és tant com pretendre que l’emanat de les urnes no ho és. I tampoc ajuda a fer del Consell per la República un organisme transversal si els principals dirigents són de part i insisteixen a accentuar el rol de part. La funcionalitat i transversalitat del CxR també depèn de la seva capacitat de projectar-se com un organisme plural.

Aragonès inicia el seu mandat amb pas ferm, amb reptes immensos per davant si bé amb l’escull d’unes majories parlamentàries que no li ho posaran fàcil. Però també amb alguns avantatges; un govern que, entre els possibles, ha acabat per ser dels més còmodes pel que fa a l’estabilitat interna. Amb el permís del Parlament i de la seva presidència, és clar.