No és fàcil per a un espai polític hereu d'una hegemonia tradicional acceptar haver perdut. Després de quaranta anys, la derrota del 14-F cou. Poc s'ho esperava la candidata efectiva quan va proclamar, al tram final de campanya, al darrer sospir, que les eleccions eren en realitat un plebiscit entre juntaires i republicans. Tan ufana i tan superba, aquest és el titular amb què la flamant presidenta del Parlament autonòmic va voler sentenciar les eleccions. No es pot dir que en sortís airosa, més aviat escaldada, i ja és la tercera vegada que s'estavella.
El procés de digestió és agre, com s'està veient en la torrentada de reaccions. La primera, la nit electoral. Cares llargues amb somriures impostats. De seguida van voler capgirar la sotragada amb tecnicismes i en lloc d'admetre que havien perdut el "plebiscit", van parlar d'un empat tècnic, una via de fugida per no admetre la derrota. No van parlar pas d'empat tècnic la nit del 21 de desembre del 2017. Ben al contrari, van celebrar una gran victòria. I ho va ser. La promesa de retorn i l’impacte emocional van ser fulminants.
Si el 2017, els juntaires van guanyar per poc més de 12.000 vots —i ningú no en va discutir la victòria—, el 14 de febrer del 2021 van perdre per 35.000. El triple. Una diferència més significativa encara en percentatge. Els juntaires van guanyar per menys de tres dècimes el 2017. El 2021 es van capgirar els resultats i han perdut per prop de 13, el quàdruple. Allò que el 2017 va ser rebut com una esclatant victòria ha mutat el 2021 en "empat tècnic"?
Fa escassos dies, Borràs era escollida presidenta del Parlament. Sense el suport dels cupaires, un detall que no és menor. Només la van votar els seus 32 diputats i els 33 republicans. La primera intervenció, en la posada de llarg parlamentària, va evidenciar l'amarg resultat que com un mal trago va fer que brollés la cremor d'estómac acumulada. Ni la investidura l’havia apaivagat.
Les raons per torpedinar la investidura no són essencialment polítiques, ni estratègiques, són psicològiques, de budell i partidistes fins al paroxisme
Els juntaires necessiten temps, en el millor dels casos, per pair una nit indigesta. És comprensible. Si no és que la temptació és una altra: impedir de totes totes que prosperi la investidura d’un president que, per primer cop, no seria de continuïtat. Els republicans van investir Mas el 2012, Puigdemont el 2015 i Torra el 2018. A més de votar Jordi Turull. En aquesta nova legislatura han fet ja possible que Laura Borràs sigui la presidenta, pagant per avançat, sense cap més contrapreu que fer confiança.
Queden cinc dies per fer possible una investidura en primera instància. Temps suficient. Res no estarà perdut si divendres no es resol, més enllà de donar oxigen al PSC d’Illa i de seguir projectant inestabilitat i desori. Però accentuarà la desconfiança i el nerviosisme. Eixamplarà l’esquerda. I posarà encara més en evidència que mentre és possible regalar la tercera institució del país a la presidenta del PSC sense ni tan sols el mínim gest, mentre se la manté incondicionalment al capdavant de la institució malgrat les creixents ombres, mentre es manté una estratègia de deliberada sociovergència a tota la regió metropolitana, mentre s’arremet amb virulència contra un Govern del 3 d’octubre, es veta visceralment tota alternança al Govern de la Generalitat.
Les raons per torpedinar la investidura no són essencialment polítiques, ni estratègiques, són psicològiques, de budell i partidistes fins al paroxisme. No és que no s’entenguin amb els republicans, és que no s’entenen amb ningú.
L’estratègia republicana la van definir de manera diàfana, sòbria, Oriol Junqueras i Marta Rovira a Tornarem a vèncer. I a Com ho farem. I l’ha analitzat i explicat a bastament i pedagògicament Raül Romeva a Ubuntu i a Esperança i llibertat. Res a veure amb la literatura victimista i de memorial de greuges que emergeix per oposició i que no només no fa cap mena de proposta estratègica sinó que es recrea en els desacords i desavinences. I així no es va enlloc, ni es genera cap mena de confiança, ni es facilita cap mena de consens.
El país necessita un Govern com abans millor davant unes circumstàncies que si ara són adverses, només són la punta de l’iceberg del que està per arribar. No fer govern no ajuda en res. Ben al contrari. I per descomptat, tampoc ajuda a consensuar cap estratègia, estratègia que ara alguns pretenen fer veure que volen resoldre d’una tacada, com a pretext per impedir la formació de govern, volent clarificar ara tot allò que no han resolt els darrers anys presidint la Generalitat o el Consell per la República. I ignorant que una estratègia (ni que en tinguessin una) no s’imposa, es debat i es consensua.