Cervera és un més, un de tants municipis que van reproduir els pactes de la Diputació de Barcelona, que tenien com a únic objectiu barrar el pas, al preu que fos, a un govern republicà. La Diputació els va sortir extremadament barat als socialistes, tan barat que en privat se’n fotien de l’escassa astúcia negociadora dels seguidors de Puigdemont. Era tal l’obsessió malaltissa dels nacionalistes contra els republicans que els d’Iceta, infinitament més serens i pràctics, van poder aprofitar l’animadversió patològica dels postconvergents contra els de Junqueras per convertir-los en la seva crossa silent i mansa a tota la regió metropolitana i fins a Cervera.

El de la Diputació és, sobretot, el pacte del fetge, almenys per la part que toca la crossa. I també s’endevina com el pacte de l'omertà. La seva presidenta, Núria Marín, viu plàcidament fins i tot quan en el seu consistori s’ha perpetrat un dels escàndols de corrupció, amb derives mafioses dins el seu grup municipal, més sonats. Marín sap que davant els seus socis només cal fer allò de "tites, tites" per aplacar qualsevol protesta. I així veiem com els seus socis, en funcions de mansa crossa, miren a un altre costat. Avui per tu, demà per mi. I mentrestant anar entretenint la parròquia, convertint un trapi matusser en una noble i patriòtica causa.

A Cervera, capital de la Segarra, hi havien governat els convergents des de temps immemorials. Pero en aquestes darreres eleccions, els nacionalistes es van veure superats pels republicans. La reacció va ser demanar auxili al PSC per retenir el poder. Val a dir que, en aquest cas, almenys es van reservar l’alcaldia. Tot el contrari que han fet a la Diputació i a tots els consells comarcals metropolitans on els seus vots han estat per entronitzar el PSC, rebentant així l’estratègia republicana d’assaltar els feus socialistes. En absència d’estratègia plausible hi ha una màxima que cohesiona una argamassa postconvergent creuada de corrents internes que es traurien els ulls. Però compartir un adversari en comú a batre, els fa tancar files. Rere no hi ha res de res, res més. Fora de l’habitual recurs a la pirotècnia, organitzar castells de focs, aplaudir i cap a casa, fins a la propera revetlla. Cap estratègia ni poc ni molt seriosa sobre com ho tornarem a fer.

A Cervera, una moció de censura liderada per republicans i cupaires, ha sentenciat el binomi de moda a tantes places, a l’extrem que han batut qualsevol registre anterior. Socialistes i juntaires s’han afartat de pactar i repartir-se institucions, amb els socialistes  com a grans beneficiats. Fins a 13 consells comarcals els de Puigdemont han pactat (o regalat) al PSC, gairebé sempre amb el fetge. A tal punt que han intentat pactes, incloent Ciudadanos en el poti-poti, amb l’únic objectiu de fer fora els republicans, com al Maresme. Per contra, només un pacte supramunicipal entre republicans i els d’Iceta, l’Urgell, amb la diferència que la presidència és republicana.

Però també és cert que hi ha esperança perquè hi ha notables excepcions. Tarragona i Lleida són les més destacades. Gràcies a Junts, pero també als Comuns, avui aquestes ciutats han rellevat l’alcalde socialista per un republicà. Res simbolitza millor que Lleida i Tarragona quin és el camí a seguir per arrabassar al PSOE els seus feus a Catalunya. És el mateix camí que es va seguir a Sant Vicenç dels Horts i exactament el mateix camí que en el seu dia van obrir Tremosa, Romeva i Junqueras al Parlament Europeu, que res té a veure amb fronts patriòtics ni amb llistes úniques que, en el millor dels casos, ens aboquen a l’empat infinit. I l’empat, quan ets el feble de l’equació, és la condemna a la subalternitat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bea Talegón
Opinió De polítics honrats Bea Talegón