Tanta era la brutícia que arrossegaven els bancs, després de tant alimentar la bombolla immobiliària que va atrapar desenes de milers de persones, que va caldre idear un pla per salvar els bancs, que no pas a les persones. És així que per desfer-se dels anomenats actius tòxics van desdoblar la seva estructura i crear, en paral·lel, un banc que heretés tota la brutícia que havien generat.

Era només una façana per defugir responsabilitats. En teoria, el paper tot ho aguanta, aquest banc tòxic resoldria el problema de l’entrampada monumental a tantes persones que havien comprat un habitatge que després no podien pagar. Però òbviament aquí l’únic que es resoldria és la salut bancària de la matriu. La factura tòxica no la resoldrà el banc tòxic, la pagaran tots els contribuents. El banc tòxic, a Espanya anomenat Sareb, és l’invent que permetrà sanejar les malifetes de les seves matrius, amb una vigència de 15 anys; que vist el resultat del negoci, es podria allargar 15 anys més, si no eternament. Qui no voldria un abocador per llençar-hi tota la porqueria que vas generar i la que segueixes generant? El banc tòxic no serveix l’interès general ni resol altra cosa que els problemes que ha generat la matriu.

Vist l’èxit de l’invent bancari, els més espavilats de la política han ideat el seu partit tòxic. Si tan bé funciona per salvar la cara a un banc, per què no hauria de servir per deixar un cutis impol·lut a una marca electoral? Puresa virginal per a la matriu i totes les impureses a l’abocador tòxic. És llaminer recórrer a aquesta manera de procedir, enganxa fàcilment.

El banc tòxic no serveix l’interès general ni resol altra cosa que els problemes que ha generat la matriu

La primera refundació política del país, per fugir del llast de la corrupció, ens va agafar en plena legislatura del procés. Quants cops no havia advertit un conegut dirigent republicà que, arribat el dia, la motxilla corrupta pesaria tant que condicionaria tota ambició nacional? Senzillament perquè els que havien fet els ulls grossos ho deixarien de fer automàticament. Lògic i previsible.

Aquella primera refundació va resultar un nyap, absolut. Els vencedors s’acabarien rostint i permetrien als derrotats emergir com l’au fènix. Poc s’imaginaven els vencedors que el seu paper, a futur, seria el del banc tòxic, acumular totes les misèries per tal que uns altres tinguessin el cul net, el sacrificat paper (imprescindible) dels llenguamarrons.

Arribat el moment de presentar-se en societat per reclamar el favor dels votants, la matriu va idear una nova marca i va crear dues realitats paral·leles, que conviuen i coexisteixen sovint amb notable incomoditat, sobretot si t’ha tocat exercir d’actiu tòxic, gestionar l’abocador. El banc tòxic de la política catalana no serveix cap altre interès que el de la seva marca electoral, sovint amb escarafalls, sovint amb intenses discrepàncies. I aquest interès és el de preservar l’hegemonia per damunt de tot, amb odi visceral a qui la posi en qüestió.

Perquè a l’hora de la veritat, quan es tracta de gestionar el negoci, de cardar la competència sense escrúpols de cap mena, de mantenir l’statu quo, totes les aliances són vàlides. Fins i tot amb els mateixos que en el seu dia et deixaven fer i ara te’n fan pagar el preu. I aleshores sí, aleshores la matriu i la filial, la marca blanca i el seu banc tòxic, tanquen files. Amb les coses de menjar no s’hi juga. Res uneix més les persones que compartir un odi, deia Henry Rollins, l’activista i músic nord-americà. El contestatari Rollins va arribar a actuar per les tropes desplaçades a l’Iraq, el 2003, que al final eren la carnassa, la carn de canó de la humanitària operació de control de petroli. I allí els va dir: "No deixeu que el vostre comandant us menteixi, per a això ja teniu el vostre president".