Si ets de dretes, molt de dretes, és lògic que tinguis reticències davant el discurs d’Aragonès. I si ets ferotgement contrari a que catalanes i catalans decideixen què volen ser, també. Per això és tan sorprenent el vot en contra dels comuns que, si més no sobre el paper, ni són de dretes ni són contraris a l’exercici del dret d’autodeterminació. En aquest sentit, els comuns són o no davant una gran oportunitat conjuntural? Fa l’efecte que sí. Però inexplicablement la menyspreen, la deixen passar amb una frivolitat que fa feredat.


Els comuns governen a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a un acord amb la dreta extrema i a Madrid (Unidas Podemos) amb el mateix PSOE que ni deroga la llei mordassa (drets civils) ni afavoreix l’accés a l’habitatge (drets socials), entre d’altres. La percepció a les files de bona part de l’independentisme d’esquerres és que l’únic paper que sembla complaure Catalunya en Comú és el de crossa. Aquí o allí. En defecte, semblen sentir-se orfes. Imaginem que els comuns s’haguessin sumat ni que fos acríticament al preacord entre CUP i ERC. L’escenari que es dibuixaria evocaria aquells governs transversals de la Catalunya republicana, la de Macià i Companys. La pregunta a fer-se és en quin punt els acords programàtics amb el PSC i el PSOE a Barcelona o a Madrid són més progressistes? En quin? Amb un sol exemple seria suficient.


Figa d’un altre paner és l’actitud de l’independentisme "nítid". El rebuig dels hereus de la trencadissa i diàspora convergent a fer Pere Aragonès president de la Generalitat tampoc té res a veure, paradoxalment, amb el discurs d'investidura del republicà sinó, ras i curt, amb el resultat del 14-F. També una motxilla de retrets i desconfiances, compartides, que ve de lluny. La persistent negativa de Junts a correspondre els gestos històrics dels republicans només fa que eixamplar l’esquerda. No hi busquem cap altra explicació que, en tot cas, només és subsidiària.


Hi ha d’altres objeccions o reclams, sí. Però la victòria republicana és el principal problema. El canvi de paradigma és el problema. L'alternança és el problema després de 40 anys d'una determinada hegemonia. El problema tampoc és el candidat en si mateix, ni el seu discurs. El problema és Esquerra Republicana de Catalunya. I l’acord entre cupaires i republicans també és un problema de gruix en la mesura que desubica els campions de la "unitat" entesa al voltant d’un determinat pal de paller. El món postconvergent voldria els republicans (i cupaires) en el mateix paper que els comuns respecte el PSC. Subordinats, subalterns, crossa.


Pujol va ser investit el 1980 gràcies a ERC. Mas va ser president el 2012 amb els vots d'ERC. També Puigdemont. I Torra. Turull també ho hauria estat. O Borràs, si no hagués perdut per tercera vegada. Igual que ara, malgrat tots els malgrats, presideix el Parlament pels vots dels republicans. Enmig, els republicans també van investir Pasqual Maragall. Anatema! Aquella decisió va ser rebuda amb una crispació insòlita fins aleshores. Els carrers es van omplir amb una frase per a la història que ho diu tot amb molt poc: "CiU + ERC = Catalunya". D’aquesta equació, aquesta tradició política ara hi fa caure "ER(C)" i de cop novament la CUP. El país petit i inviable que alguns projecten és l’exacta mesura del que defensen i propugnen.


Pere Aragonès va fer un molt bon discurs d’investidura. És innegable. Tot i la seva joventut es nota que té moltes hores de vol. En tot cas mai ha estat en qüestió que és un home amb notables aptituds. El que li toca demostrar és actitud. I si al llarg de la campanya ja va demostrar actitud, a la sessió d'investidura la va evidenciar amb majúscules. Solvència i compromís. La rèplica del juntaire Albert Batet encara el va fer créixer més. És clar que si aquest és el nivell, deixem-ho córrer.


Aragonès va tenir els vots dels nou diputats de la CUP després d’un preacord de la direcció ratificat per les bases cupaires sobre les quals pesa l’estigma de ser una olla de grills. La decisió cupaire és històrica. Si abans sempre eren els darrers en arribar i sovint arrossegant els peus, ara han estat els primers, amb determinació, amb un preacord (perfectible, com tots) que posa d’entrada l’accent en l’eix social i el rubrica en l’eix nacional. L’acord de republicans i cupaires evidencia el gir a l’esquerra de l’independentisme que s’accentua perquè el mateix secretari general de Junts, Jordi Sànchez, també se’n reclama, amb independència dels perfils i tradició política de la majoria dels dirigents i bases.


Els comuns es van autoexcloure des del minut u de la fórmula de front ampli propugnada pels republicans. Però és que ara també d’un acord entre CUP i ERC, desaprofitant la conjuntura, un absurd davant un acord de les esquerres que es van presentar a la investidura amb "la dreta" desorientada. Res sembla indicar que dimarts, en segona volta, hagi de canviar. Els comuns seguiran en el "no", dissortadament, barrant així el pas a una majoria sobiranista transversal i clarament a l’esquerra. Mentre els Juntaires amenacen ara també en fugir endavant i apostar pel "no". De fet, no volen ni tan sols que Aragonès opti a ser investit dimarts, una més de les ocurrències que va verbalitzar Batet. I l'única proposta que es va entendre amb claredat d’un discurs embarbussat en el fons i en la forma.


Pair l’"empat tècnic" demana, segur, temps. El que ja vol dir que no deu ser tan empat tècnic si l’has viscut com un gerro d’aigua freda. Davant la clara majoria independentista que avala la investidura d’Aragonès, l’"empat tècnic" encara sembla menys empat. 


Santa paciència, només resta esperar que els passi la rebequeria ni que sigui al darrer moment. Més valdrà tard que mai, si no és que empesos per la indigestió decideixin fer com una de les mares del judici salomònic. O per a mi o per a ningú.