Fa quatre dies, Pedro Sánchez encara semblava estar de Sanfermines. I és així que va sortir com un miura per arremetre contra Pablo Iglesias. Fa dos dies, canvi de tornes, semblava que el miura ja s’havia desfogat i, més relaxat, havia deixat d’envestir.

Però tot va ser pujar al faristol del Congrés i el miura va tornar a esbufegar pels narius mentre gratava amb la pota dreta i baixava la cornamenta amenaçadorament. El miura semblava haver vist novament draps vermells, com si en lloc de la presidenta del Congrés cridant-lo a l’entrada hagués sentit el txupinazo, hagués corregut desbocat l’encierro baixant les escales i pujant a la tarima d’oradors, desafiant, com si hagués entrat a la plaça de toros de Pamplona.

El miura va temptar la sort a consciència, dilluns, quan va sortir descaradament a envestir Pablo Iglesias i a les formacions independentistes. Amb èxit notable, no cal dir-ho. El diputat Jordi Sánchez, que s’havia pronunciat nítidament per l’abstenció setmanes abans, des de Soto del Real, va reaccionar anunciant el no des de Lledoners. La provocació va tenir efectes, immediats. Res a dir, si no fos que els vots de Junts són aritmèticament irrellevants a Madrid i, en canvi, eren absolutament determinants a la Diputació. Allí on eren rellevants han servit per acordar un govern a la tercera institució del país presidit pel PSOE i imposar un segon cordó sanitari. Allí on són irrellevants piquen de peus, tal com va fer Laura Borràs, i alcen l’estelada amb la mà al cor. La gesticulació a Madrid, el pacte a Barcelona. Cara i creu d’una mateixa moneda.

Sánchez, en aquesta primera sessió d’investidura, ha exhibit el pitjor del PSOE, el pitjor PSOE de tots, precisament aquell que li exigia retre’s davant el PP

Pedro Sánchez sembla voler eleccions, sembla desitjar-les amb acarnissament i de cap manera es planteja governar amb cap llast per l’esquerra i encara menys si és sobiranista i catalana. Si bé, val a dir, no ha tingut cap problema per obtenir la presidència de la Diputació pactant amb el partit de Puigdemont o bé per imposar un cordó sanitari contra el republicanisme a Barcelona, també ha evidenciat que no vol res amb aroma republicà al govern espanyol. Les enquestes li somriuen i amb aquest as a la màniga no ha dubtat a escenificar menyspreu i supèrbia a aquells que el van fer president d’Espanya (com li recordava, entre d’altres, Gabriel Rufián) mentre implorava la complicitat de PP i Ciutadans, els socis de Vox, per validar la investidura.

Sánchez, en aquesta primera sessió d’investidura, ha exhibit el pitjor del PSOE, el pitjor PSOE de tots, precisament aquell que li exigia retre’s davant el PP. L’arrogància del miura, flor i nata de la tauromàquia espanyola, s’ha manifestat en tota la seva esplendor. Diuen els entesos que el miura és un brau combatent, nerviós, que aprèn molt i ràpid, de toreig despert, és un toro espectacular des de la sortida a plaça i a les primeres envestides. Veurem si Podemos, per una banda, i els independentistes bascos i catalans són prou astuts per saber aguantar els primers compassos i provocacions, sense caure en el parany, on el miura ens vol, emprenyats, agres, entrant a matar.