Durant molts anys, la flama de llibertat d’aquest país la van sostenir un grapat de persones a cada poble, a cada barri. Avui som gernació els que sortim al carrer, almenys puntualment. I tot i així encara insuficient. Ara bé, si fa només deu anys ens haguessin dit que viuríem un 1 d’Octubre ningú hi hauria donat crèdit. Gairebé sembla un miracle. Alguns, com el Miquel Florido, no només el van viure, aquell referèndum, sinó que el van fer possible.

El Miquel, "independentista d’esquerres i republicà", segons declarava, era catòlic i el darrer cop que hi vaig parlar em va recordar vagament aquella jornada històrica i alhora com es va sentir de reconfortat quan Oriol Junqueras va irrompre a la política. L’Oriol va ser un bàlsam. No només no feia befa dels creients, com ell, sinó que se’n declarava, em va dir. "A la meva manera soc catòlic o faig el que puc", sentenciava, com l’Oriol si fa no fa. Fa uns dies, l’Oriol va fer arribar, des de Lledoners, un exemplar del seu llibre Contes des de la presó amb una sentida dedicatòria a la família del Miquel. Dos dies abans també havia fet arribar el condol pel traspàs del Miquel a l’alcalde de Sant Quintí de Mediona, el també republicà Pol Pagès, per la pèrdua de qui també va ser regidor a Sant Quintí la passada legislatura i que venia de batallar quan obtenir representació ja era una fita en si mateixa.

El Miquel prou bé sabia que l’1 d’Octubre no va ser obra de l’esperit sant. Les urnes van arribar diligentment aquell estiu.

No era fill de Sant Quintí de Mediona però se’l va fer seu. També a Torrelavit (treballava a Cartonajes Font i estava a punt de prejubilar-se), o a Sant Sadurní d’Anoia, la població de referència de l’eix dels rius Bitlles i Anoia, una trama de militants republicans va rebre i custodiar les urnes, com al llarg i ample del Penedès o de la resta del país. Aquelles urnes que el Govern de Mariano Rajoy va buscar desesperat mentre assegurava, desafiant i despectiu: "no va a haber ni urnas ni papeletas". Que Santa Llúcia li conservi la vista, també de retorn al seu ministeri crematístic, primer a Santa Pola, i al cap de quatre dies a Madrid, perquè de seguida li van atorgar graciosament plaça.

El Miquel somreia murri i orgullós quan parlava de les urnes i d’aquells dies. Hi vaig xerrar per darrer cop a Torrelavit, fa només uns mesos, quan em va saludar poc abans de començar un acte de presentació dels llibres d’Oriol Junqueras. També hi havia l’alcalde, el Manel Raventós, el primer alcalde republicà de Torrelavit des de la República, d’on el Miquel era fill. Poc em podia imaginar que seria el darrer cop que el saludava, res no feia presagiar el fulminant desenllaç.

El Miquel Florido se n’ha anat d’aquest món havent viscut que el seu eix geogràfic de referència s’hagi tenyit, per primer cop, majoritàriament de groc. Tant que a la capital del cava, i del Corpinnat, l’alcaldia també és republicana. Se n’ha anat com a quintinenc de ple dret, implicat i acollit en aquest poble que cada divendres que segueix la mare de Déu de les Neus, celebra un correfoc espaterrant que enlluerna per la seva potència.

El Miquel ha estat un patriota de pedra picada tota la vida i un enamorat de la vida. Cada any es feia ressò de la Marató de TV3 i hi col·laborava d’una manera o altra d’aquesta iniciativa única pel seu impacte i per la solidaritat exemplar que expressa la ciutadania del país. En quin país d’Europa hi ha una actitud tan despresa o una xarxa d’entitats que exerceix la solidaritat en tants àmbits?

Però allò que de debò tenia a tothora, era la llibertat de Catalunya. Era, per damunt de tot, un entusiasta de la causa de Catalunya, la justícia i la llibertat, fins el darrer dia, repetint a tothom "persistirem". Allí on sigui el Miquel ressonarà la veu del poeta: "I ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble".