El president Aragonès sembla tenir més paciència que sant Job amb el seu vicepresident. Prou per no haver-lo cridat a capítol —almenys no públicament—. El vicepresident sembla reivindicar-se com el conseller díscol. Sempre que pot, dit a l’ull a les col·legues del Consell Executiu. És la seva faceta més destacada, la que sembla exercir amb més entusiasme. A discreció. És de tuit fàcil.

La frivolitat i la impostura no haurien de ser mai virtuts. Puigneró remena per Madrid tant com pot. De sotamà. És comprensible. Ell mateix o els seus subordinats. De taulell en taulell. Això sí, sense llum ni taquígrafs. A Madrid prova d'aconseguir pinso. A Catalunya fa onejar l’estelada amb fúria i ensenya la bandera negra de Santa Eulàlia.

Una actitud estètica que contrasta amb la inequívoca voluntat de multiplicar els acords amb el PSC a les properes eleccions municipals. Illa es frega les mans i en privat es mostra complagut, perquè sent que l’estratègia republicana per assaltar els seus feus toparà amb una fèrria complicitat. Inclosa Barcelona. De fet, Barcelona sobretot. Si els regidors juntaires compten serà per falcar Collboni, o el mateix Illa si en el darrer moment es consumés el relleu.

Què fa Puigneró en aquest Govern? Si tan a disgust s’hi sent, si els seus socis al Govern són tan poca cosa i tan poc dignes a la Pàtria, què fa ell aferrat a la cadira?

Qui sí que va recordar al vicepresident (de facto, de Waterloo) que ja n’hi havia prou de fer comèdia, va ser la republicana Marta Rovira, publicant unes dades demolidores que evidencien el gruix de la farsa del #nosurrender que té en Cuevillas i Borràs la seva expressió més hilarant. La sublimació de la comèdia. Rovira va fer curt. El Partit del Tuit ha votat amb el PSOE en el 63,5 per cent de les ocasions i s’ha abstingut en un 23 per cent. De traca i mocador. Puigneró exigia abrandat, als republicans, fer perdre votacions al Govern del PSOE i Unidas Podemos. Vistes les xifres, el cinisme és superlatiu.

L’actitud de gall dindi també fa de mal interpretar. Ara no ens preguntarem quin partit ha empatat el vicepresident per anar alliçonant a tort i a dret, ni quin currículum confrontat té després de 30 anys de càrrec en càrrec. El balanç seria —tot sigui dit amb el màxim respecte en el millor dels casos— el d’un home d’ordre convencional.

Una segona incògnita, no pas menor, és preguntar-se què fa Puigneró en aquest Govern? Si tan a disgust s’hi sent, si els seus socis al Govern són tan poca cosa i tan poc dignes a la Pàtria, què fa ell aferrat a la cadira? Perquè no serà que l’hàgim vist calçant-se la granota amb Rodalies o l’AP-7.

Diuen que sant Job tenia una paciència gairebé infinita. Però només gairebé. Fins i tot el president més pacient un dia deixa de ser-ho. I seria profundament injust que paguessin justos per pecadors. Perquè hi ha consellers i conselleres, blaus i grocs, que són a Govern enfundats en l’hàbit benedictí de l’ora et labora.

PD.: El millor de tot és que si algun dia la nova direcció juntaire complís la promesa de posar a votació la continuïtat del Govern, Puigneró seria el primer a defensar que, com a la Diputació, amb les coses de menjar no s’hi juga.