Un dels diaris que et regalen quan agafes l’avió per anar a Mallorca és l’edició d’El Mundo de Balears, almenys a Air Europa. El vam fullejar mentre fèiem temps amb el Maxi Calero i el Pep Picas, l’equip fix dels bolos per presentar Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, camí de Palma i Pollença. L’edició de Balears la va dirigir Eduardo Inda i a fe de Déu que hi va deixar petjada: pàgina rere pàgina en campanya permanent contra l’ensenyament en català, atiant un odi ferotge contra qualsevol indici de catalanitat, amanit amb un relat que et fa avinent allò que denunciava Malcolm X: “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”. Fa basarda la Mallorca que expliquen i el clima que deliberadament projecten.

Al vol, t’obsequien també amb altres diaris, Diario de Mallorca i Última Hora. Uns diaris de gruix, i no deu ser fàcil quan la crisi del paper és tan sostinguda. L’antiga recepta de Godó, paper x anuncis = pastarrufa, fa anys que ha prescrit. Aquests diaris no són pas sobiranistes, però tampoc ennueguen. Llegint aquelles pàgines no tenies la sensació de viatjar a unes Illes a punt del col·lapse. Normalitat. Hi ha de tot a la vinya del Senyor.

Aterrats a Son Sant Joan, no vam trobar cap comissariat per fer-nos un examen lingüístic. Cap crispació malgrat com s’hi esforcen alguns. Palma, de bon matí, era un oasi de pau i l’esmorzar al barri obrer i de pescadors del Molinar, davant la badia de Palma, tenia un aire bucòlic. El Molinar és un barri que ha aconseguit, per ara, preservar-se de l’urbanisme depredador tant del gust del PP i la resta de l’espanyolíssim moviment patriòtic que vira acceleradament a la dreta en la frenètica cursa que primer va imposar Ciudadanos i que ara accentua Vox.

Acollits per republicans de l’illa més gran no podíem deixar de pensar com deu ser la militància política republicana en una illa on el sobiranisme va fent camí, però segueix estant en minoria, mentre la dreta és cada vegada més extrema. A Mallorca, a les Illes, malgrat que el PP és la primera força, hi governa una coalició de progrés, amb una presidenta del PSIB-PSOE, Francina Armengol, que no és el PSOE caspós dels Borrell i tutti quanti baró territorial que competeix amb el PP i Ciudadanos a astracanades anticatalanes.

A Mallorca hi ha nació catalana, arreu. En alguns municipis, de manera molt evident i fins i tot hegemònica

A Mallorca hi ha nació catalana, arreu. En alguns municipis, de manera molt evident i fins i tot hegemònica. Només cal passejar per Pollença, al nord, per constatar que el català és la llengua d’ús quotidià que tant fa emprenyar algun diari i els sectors més reaccionaris de la societat mallorquina, desacomplexadament d’extrema dreta. Els darrers anys, amb el pretext de la unitat d’Espanya, exhibeixen un nacionalisme d’Estat excloent i xenòfob. El cavall de batalla és defenestrar la normalització lingüística, arraconar el mallorquí fins a la marginalitat, el manual de totalitarisme que el nacionalisme espanyol ha predicat històricament.

Al capvespre, a l’auditori del Diario de Mallorca, vam presenciar l’emotiva intervenció de qui potser és el millor glosador dels Països Catalans, en Mateu Xuri, que va improvisar dues estrofes a L’estaca que interpretava Pep Picas, un músic extraordinari del Penedès, un veterà dels escenaris que ara recorre tot el país reivindicant la llibertat de l’Oriol i de totes les preses i presos polítics. Fins i tot, inspirant-se en un poema de Junqueras als seus fills, ha compost un cant a la llibertat.

El contrast entre l’actitud dels republicans mallorquins i la dreta extrema no pot ser més evident. Allò que en uns és un missatge democràtic i de convivència, fraternal, de preservar el país, en els altres és la descarada voluntat de provocar un xoc, de crispar, per obtenir rèdits electorals mentre curtcircuiten qualsevol via d’entesa. La croada contra l’ensenyament balear va tenir el seu crepuscle amb Bauzá i la coratjosa revolta de la comunitat educativa, com mai abans s’havia vist a les Illes. El reviscolat nacionalisme espanyol persegueix dinamitar tots els ponts, curtcircuitar qualsevol entesa raonable, avortar tot diàleg, enervar propis i estranys per justificar mesures de força cada cop més extremes, sabedors que tenen un Estat al darrere amb tot l’aparell judicial i policial i un sistema viciat que ha muntat la cort a la llotja del Bernabéu.

A Pollença, al nord, a recer de la serra de Tramuntana, hi governa una coalició d’esquerres, amb una destacada presència republicana. En Miquel Àngel Sureda n’és un clar exponent. Val a dir que el sobiranisme ha fet passos determinants a Mallorca; per exemple, és la força més votada a Manacor, terra de l’amic Joan Llodrà. Guanya i governa a Bunyola. És previsible que ara que tindrem eleccions municipals refermin els resultats i els millorin, tant de bo. I en les pròximes eleccions europees tindrem ocasió de tornar a compartir candidatura i de revalidar l’extraordinari resultat del 2014. També a Menorca, on l’independentisme va ser tercera força a Maó i Ciutadella. I on tenim diputats com el Pep Castells, un exmilitant del Bloc d’Estudiants Independentistes.

Escoltant les gloses d’en Mateu Xuri o de la Maribel, una genial parella de glosadors amb un enginy que captiva i impressiona, ens preguntem quan retrobarem tota aquesta bona gent, aquest entusiasme i compromís, aquesta jovialitat, aquesta amabilitat dels republicans mallorquins que ens reconforta, la companyonia de la nostra gent. Hem de pensar sempre que hi ha país més enllà del Principat, que l’empenta del Principat és d’anada i tornada, que som la mateixa nació per molt que sigui a velocitats diferents. I que allò què ens fan allà o ens fan aquí és part del mateix mal (d’Almansa), que a tots alcança.