En unes circumstàncies tan excepcionals com les que està originant la pandèmia, el conjunt de les institucions han de ser capaces de cooperar i coordinar-se, aparcar tota discrepància legítima amb independència de qui governi a cada espai. La compareixença conjunta de la consellera de Salut, Alba Vergés, i l’alcaldessa Ada Colau, escenificant unitat d’acció, cooperació i coordinació, n’és el millor exemple.

Aquest, precisament aquest, és el pecat original del govern espanyol en la gestió d’aquest drama. Quan va optar per no seguir el model de gestió alemany (cooperació entre els lands i el govern federal), va projectar una determinada línia de treball i d’enfrontar-se a la crisi. Quan van mal dades, tornen els costums ancestrals.

Deu ser allò del marxista centralisme democràtic. O més aviat, una actitud molt hispànica: el despotisme il·lustrat de les monarquies absolutistes. Tot pel poble, però sense el poble. I això sense comptar les consignes patriòtiques i el protagonisme castrense en les compareixences públiques.

Aquesta recentralització, en nom de l’estat d’alarma, va arribar a l’extrem d’exigir a la Conselleria de Salut que centralitzés tota la informació i la prohibició de fer públiques les dades. I si té tot el sentit que les dades es comparteixin (només faltaria), el que sobta és la prohibició d’oferir una informació veraç a les autonomies. Afortunadament, la consellera Vergés, que s’està creixent cada dia davant l’adversitat, ha optat per la transparència. I informa amb dotze hores d’antelació respecte al Ministeri de Sanitat, alhora que trasllada al govern espanyol totes les dades que permeten posteriorment al ministeri d’Illa oferir dades molt completes del conjunt de l’Estat, per territoris.

La solidaritat que no arriba d’Europa —almenys per ara, la UE torna a ser un club d’estats en què cadascú va a la seva— sí que hauria de ser exigible al conjunt de l’Estat, i específicament a Catalunya. Per això cal subratllar la unitat d’acció que van projectar Vergés i Colau. Res a veure amb una d’aquelles relliscades que deixen petja i en evidència els seus autors. Així, el PSC feia ostentació de l’ús arbitrari de la Diputació de Barcelona per afavorir l’Hospitalet (l’alcaldessa també presideix la Diputació) traficant amb els recursos materials i humans. La rectificació va arribar tard. Just després que Dionís Guiteras, cap del grup majoritari a l’ens provincial, denunciés aquesta barroera i partidista exhibició de l’ús arbitrari de l’ens enmig del drama. El més xocant, no obstant, va ser el silenci dels socis de govern del PSC a la Diputació. Ni una paraula. Res. Si Guiteras no intervé, ho haurien deixat passar com si res.

La verbalització de l’ús arbitrari d’una institució i la descarada exhibició partidista enmig de la tragèdia és infinitament pitjor que el jacobinisme atàvic del govern de l’Estat o els nyaps com la compra de tests defectuosos.

El missatge era nítid. Com que governem nosaltres, arrambem cap a casa. Una praxi que verbalitzada en ple col·lapse sanitari encén les alarmes.

Si en la crisi econòmica del 2008 es van rescatar les entitats de crèdit amb els estalvis dels treballadors, ara és just i probablement necessari exigir un esforç a les entitats de crèdit per auxiliar la ciutadania i el conjunt de la societat

I això no ha fet més que començar. És a dir, som al punt àlgid de contagis i morts. A l’espera que remeti i s’albiri el final del túnel, l’aixecament del confinament. Per aleshores, haurem d'afrontar el sotrac econòmic que haurà deixat aquest confinament que ja es dibuixa devastador.

I assumir aquest escenari demanarà coratge i un esforç titànic. A més de persones i equips que prenguin decisions atrevides i audaces, i que alhora parlin. Persones bregades com Dionís Guiteras, que va assumir el comandament d’un ajuntament, com el de Moià, en fallida. Allí es va graduar en situacions de catàstrofe econòmica. I se’n va sortir, va obrar un miracle. A veure si el govern de la Diputació en pren nota, es posa en mans de persones com Guiteras (de ben segur disposat a ajudar) i en lloc d’arrambar, s’assumeix un lideratge i es desplega tot el poder de l’ens per rescabalar una ciutadania i un teixit econòmic que haurà quedat molt tocat. Encara que les possibles solucions topin amb l’actitud de l’Estat.

Actualment, totes les administracions públiques tenen les finances subjectes a la llei Montoro, que limita, entre altres coses, el sostre de dèficit, la capacitat d’endeutament i el destí dels romanents líquids de tresoreria. La llei Montoro va servir per centrifugar el deute de l’Estat a les comunitats autònomes, diputacions, consells comarcals i ajuntaments.

Això va permetre a l’Estat abaixar el seu nivell d’endeutament i poder anar complint (relativament) amb Europa. Però com que els van enxampar, el BCE va comprar deute espanyol a canvi que l'Estat comprés el deute espanyol que tenien, bàsicament, bancs alemanys i francesos.

Avui dia, a Catalunya, les diputacions (sobretot la de Barcelona) estan absolutament sanejades, amb deute proper a 0. Però no poden endeutar-se, malgrat que compten amb un romanent líquid de tresoreria de centenars de milions d’euros.

A la gran majoria d’ajuntaments (per no dir la quasi totalitat, al Moià de Guiteras també!) passa el mateix: les finances sanejades, un nivell d’endeutament baix o molt baix, resultats positius, tresoreria en forma. I, en canvi, no poden utilitzar ni els recursos sobrers (la llei Montoro obliga a seguir abaixant deute pagant als bancs primer) per poder fer despesa que superi la manca d’inversió dels darrers anys de crisi.

Utilitzar aquests recursos econòmics, que són certs i reals, per tornar a fer que les administracions públiques facin de tractors econòmics i suavitzin el fort xoc és imprescindible per encarar un paisatge econòmic desolador. I cal pensar-hi ara. O es genera confiança a empreses i treballadors, o trobarem un solar quan arribi l’estiu.

Si en la crisi econòmica del 2008 es van rescatar les entitats de crèdit amb els estalvis dels treballadors, ara és just i probablement necessari exigir un esforç a les entitats de crèdit, entre altres, per auxiliar la ciutadania i el conjunt de la societat.