Si una estratègia ha pres Joan Laporta que té sentit i recorregut és la seva aliança de facto amb Florentino Pérez. Són els dos grans clubs de la lliga espanyola i comparteixen sumptuosos interessos econòmics i esportius.

Quan Laporta pren partit al costat de Florentino per la Superlliga ho fa dibuixant un futur que als catalans ens hauria d'interessar, com a país, més que a ningú. I, sense voler ofendre, no cal dir que entre jugar en una lliga amb la flor i nata del futbol europeu cada cap de setmana o a estadis tan apassionats d’esperit com modestos d’armilla (inclosos els hipotètics catalans) no hi ha color. Que avui per avui aquesta lliga encara no sigui viable no vol dir que en un futur no s'acabi imposant, per estricte sentit de l'espectacle i del negoci, com ho va fer la Copa d'Europa ideada per Santiago Bernabéu que va desbancar altres competicions. L'error majúscul el 1955 va ser posar-se de cul d'entrada a la flamant nova competició per acabar-hi entrant per la porta del darrere, aclaparats davant el repòquer de copes d'Europa blanques que no van ser un mèrit de Franco sinó un error garrafal d'aquella junta directiva que presidia l'empresari tèxtil Francesc Miró-Sans amb jugadors com el mític Kubala.

Si alguna cosa evidencien els àudios de Florentino Pérez -més enllà que ningú no aguantaria un escrutini així- és que no es casa amb ningú i que no vol pas aguantar les impertinències d’uns jugadors que molt sovint (amb comptades excepcions) són uns milionaris consentits sense cervell, egoistes i amb cap empatia que no sigui el seu compte corrent.

Si Bartomeu (o tants altres) hagués tingut la mateixa actitud amb la plantilla blaugrana que el president blanc, ara no hi hauria un Barça mediocre fet a mida d'un veterà que ja no hi és ni d'un Club que només pot fitxar jugadors si arriben regalats i sense fums, que tot sigui dit de passada potser és el millor d’aquesta crisi de resultats i fallida econòmica.

Els aficionats estan avui predisposats com mai a la paciència i a acceptar que a aquest Club, avui, no se li pot exigir la lluna en un cove

El Barça, amb una plantilla onerosa com cap altra, ha vist com tenint el millor jugador al camp batent registres golejadors feia el pena els darrers cinc anys a la Champions mentre el Madrid de Florentino guanyava tres champions seguides, tres!, una fita històrica que ni remotament ha acariciat el Barça. Els títols individuals com pitxitxis o millor jugador podien recaure en un jugador blaugrana mentre els col·lectius, els de Club, els d'entitat, els que s'exhibeixen ufanosos i passen a la història, són a les vitrines blanques. I no hi ha pal·liatiu possible ni consol que no sigui de babaus fetitxistes que es conformen amb plats de segona.

Sí, també fa bé Laporta d'anar de bracet de Florentino o fins i tot a rebuf. No cal immolar-se. Parapetat rere el Rei blanc mentre aquest obre camí i s'esgarrinxa, com amb la Superlliga. Però si alguna cosa ha d’aprendre Laporta de Florentino és a treure rendiment dels jugadors, a calibrar quan és hora de prescindir-ne o de parar-los els peus en sec. Sense cap mena de dubte. El Club i la seva grandesa per damunt de qualsevol jugador, els milions al camp però amb seny i ordre i fent prevaler una equació de rendiment esportiu i cost econòmic.

I això demana una Junta seriosa i eficient, no aquella colla saltant sense cap sentit institucional celebrant la contundent victòria electoral. L'únic que mantenia les bones formes aquella nit va ser Jaume Giró, tant perquè és un senyor amb sentit del ridícul com perquè era conscient de l'estat de les arques. I precisament en Giró és l'únic que ja no hi és. Ell, que té una bona relació personal amb Florentino, era precisament un dels que hauria contribuït a no fer l’indi ni cap temeritat, a no estirar més el braç que la màniga, a endreçar el desori.

Laporta pot ser un bon president. Manté l’aura que el va catapultar a la presidència. Cert que no té el crèdit de Florentino (per títols recents i control del Club) però el barcelonisme les dificultats del Barça les té tan interioritzades que poden ser més una oportunitat que no una llosa, sempre que lligui en curt tant als que saltaven com aficionats del Liverpool en una taverna a tocar de d'Anfield Road com a una plantilla consentida i alimentada per un entorn que ha afavorit el descontrol financer, l'ego i l'avarícia.

Els aficionats estan avui predisposats com mai a la paciència i a acceptar que a aquest Club, avui, no se li pot exigir la lluna en un cove. Hi ha set de títols, nostàlgia per un passat gloriós que encara és tan viu. Però no urgències històriques sagnants.