Fa un temps, l’edició andalusa d’El Mundo va publicar un article en què literalment es responsabilitzava els catalans d’haver matat Jesús. No era cap broma, sinó un article en què amb una elucubració historicista s'assenyalava els catalans com a responsables. I es van quedar tan amples. Tot per denigrar-los, posant-los en la diana, amb la insídia que durant segles havia estat la pitjor acusació al món cristià: el deïcidi. Pur antisemitisme però ara bescanviant jueus per catalans. Precisament, l’escriptor escocès John Carlin —que van fer fora d’El País per haver-se atrevit a criticar la violència de l’Estat l’1 d’octubre— em deia fa unes setmanes que els catalans hem substituït els jueus de l’Espanya medieval al segle XXI.

L’odi xenòfob, malaltís, visceral, que predica El Mundo des de fa anys —per posar-nos als peus dels cavalls-—no és pas nou, i per si fos poc és àmpliament compartit per la premsa madrilenya; tant, que els darrers anys El País hi ha excel·lit amb llum pròpia en competició amb El Mundo per veure qui la deia més grossa. Tal com fan Cs i el PP, i ara Vox, en una mena de cursa frenètica per veure qui menysprea més els catalans i qui criminalitza més el moviment republicà i l’independentisme, qui és més dur en les seves amenaces. Aquell article d’El Mundo no era un exabrupte aïllat, sinó una bestiesa més en el marc d’una campanya d’intoxicació, l’avantsala que havia de crear el clima per justificar mesures extraordinàries contra Catalunya, com el 155 o l’empresonament del Govern de la Generalitat i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, circumstància insòlita a Europa.

A Extremadura es va fer famós un president, del PSOE, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que es va significar per defensar Extremadura carregant un dia sí l'altre també contra Catalunya. Tant d’odi només pot néixer d’un substrat latent, d’un odi cec, com el que van patir els jueus, com quan l’ínclit Ibarra va dir allò d’“Hay cantidad de partidos nacionalistas que no representan a la ciudadanía, sino que tienen como objetivo traficar con sus votos beneficios económicos para sus territorios". Ja és dit que en el país dels cecs el borni és el rei. Ibarra es va jubilar de president, però de cap manera va dimitir de flagell anticatalà. Aquí, el seu resum de la violència de l’1 d’octubre: "Fue a consecuencia de la traición de los Mossos”. L’obligació dels Mossos era atonyinar els votants, aquest era el pla dissenyat pel govern espanyol. Com que no va anar així, es van enrabiar com mai.

“La meva guerra veritable és contra els jueus [...] els jueus han estat abandonats per Déu i per al crim d’aquest deïcidi no hi ha cap expiació possible”, deia Joan Crisòstom, un dels pares doctrinals de l’Església. La llavor de l’odi estava sembrada. I durant anys i anys hi van insistir. Tant, que ser jueu va esdevenir el pitjor de la condició humana. Probablement, per això també les croades a Terra Santa, Déu ho vol!, van ser sobretot un camí sagnant, que de vegades ni va arribar a Jerusalem, amb els jueus com a cap de turc. El poble vivia miserablement i descarregava tota la seva impotència i frustració, les penes i desgràcies, la malastrugança, sobre el cap dels jueus.

Hi hauríem de pensar quan sentim totes les diatribes incendiàries dels dirigents extremenys i andalusos o les arengues xenòfobes de Pepito Borrell, que com els cristians conversos professa una fe incendiària, amb seu verb abjecte i les seves escopinades imaginàries fruit d’una ment corrompuda per l’odi i la pasta del seu fosc pas per l’Ibex. O quan sentim el franquista Casado, que vol governar Espanya i no té cap més programa electoral que l’insult i l’amenaça contra Catalunya. O el falangista de Ciudadanos, que menteix a tot drap per incitar a l’odi, buscant descaradament provocar violència en la seva absència. O ara els seus socis de Vox, brandant la bandera espanyola amb fúria com a únic argument.