La jornada electoral prometia ser un oasi per als extrems i un parany a la centralitat. Els extrems guanyen davant una baixa participació, el cos central s'afebleix.

El 14 de febrer va ser un dia fred i plujós. Rúfol per contrast amb un dissabte primaveral que el va precedir. Semblava la combinació perfecta per abatre la formació política que ha carregat el gruix de la gestió de la crisi sanitària, social i econòmica. Amb una dificultat que no és menor, el seu soci governamental exercia alhora de govern i oposició, amb un desgast notable. De tan insòlit ha fet feredat. Però literalment Aragonès —amb encerts i errors— ha hagut d'exercir de capità enmig d'una tempesta devastadora, agreujada per un sabotatge constant. Ningú ha fet més per fer naufragar el vaixell en què bona part d'ells s'havien enrolat i que enlloc de buidar l'aigua obrien vies d'aigua. 

A més a més, des de gairebé el desembre del 2017, l'independentisme nítid ha esmerçat el gruix dels seus esforços en una confrontació caïnita despietada que ha tingut a les xarxes socials la seva claveguera. En aquestes han proliferat les hienes fomentant campanyes de linxament i assetjament vergonyoses, amb una pràctica intimidatòria i una actitud grollera en el millor dels casos. 

Les eleccions s'han celebrat quan no tocava per dos motius. El primer, la Presidència va renunciar a prendre una decisió de país i, en canvi, va escollir una de partit: guanyar temps per greixar la maquinària electoral. Segon, PSOE i tribunals van treballar en sintonia per forçar eleccions a conveniència.

La convocatòria electoral era una ratera per als republicans, estressats i de vegades desbordats davant la gestió de la crisi i desgastats i acomplexats després de tres anys patint estoicament una campanya visceral. Pintaven bastos.

L'Oriol ha estat el revulsiu, l'ànima i el coratge, que s'ha carregat el partit a les espatlles, les d'un veritable gegant

Dues o tres raons expliquen els resultats finals. Primer, la sortida dels presos en tercer grau i, en particular, l'entrada al terreny de joc d'Oriol Junqueras. Aquesta és la gran diferència amb el 2017. Junqueras sí que ha pogut jugar el partit en aquesta ocasió, encara que només fos el darrer tram. Les promeses de retorn d'antany, basa electoral juntaire, ja no eren creïbles. Però allò determinant ha estat un Junqueras en campanya, al costat de Raül Romeva (aquest també se n'ha fet un fart), disposats ambdós a suar la samarreta. Com la Carme, com la Dolors. Com una Marta Rovira engrescada com mai. Així la necessiten els republicans, ella és imprescindible. Com la Meritxell. Però ell, l'Oriol, ha estat el revulsiu, l'ànima i el coratge. Que s'ha carregat el partit a les espatlles, les d'un veritable gegant. Faltava whisky, deia Rufián. I un Junkera’s seria el millor, de molt, que es podria fer en la millor destil·leria de les terres altes d'Escòcia.

Segon, Sergi Sabrià ha dirigit una gran campanya, de llarg la més ben planificada i executada. Endreçada i coherent només esquitxada per l'exabrupte d'un document sobrer. Amb encert, Sabrià va triar la solució menys dolenta. La campanya de Sabrià, a més, ha fet créixer un pam Aragonès. Sòlid als debats. Superant-se i acomboiat per un líder excels, l'únic que pot fer de l'independentisme un projecte guanyador.

Els republicans necessiten gent amb caràcter al Govern, necessiten whisky. I al costat de persones capacitades i sensates com Aragonès cal algú que ajudi a mantenir el pols i no passi per alt cap deslleialtat, que lligui en curt un espai exaltat que gesticula a tota hora. I sobretot, per damunt de tot, una agenda que prioritzi un govern de grans consensos, que mantingui el tremp de país i que gestioni la reconstrucció; un Govern de consens, cohesionat, en harmonia (en defecte, en solitari) i sense renunciar a la predicada via ampla. La República no emergirà agitant banderes, sinó sumant una majoria imparable, fent la feina, seduint i assumint contradiccions, treballant per la gent. Perquè un país és, per damunt de tot, la seva gent.