De la conferència d’Oriol Junqueras al Palau Sant Jordi, a la sala annexa, se n’ha parlat llargament tot i el soroll simultani que, per moments, semblava voler silenciar una gran vesprada. Pepe Antich explicava en aquest mateix digital, després de visitar el líder d’ERC a la presó, la sorpresa de Junqueras (per defensar la decisió de quedar-se) a quatre dies de l’inici d’un judici, a l’1 d’octubre, amb una pena mínima sol·licitada de 25 anys de presó. I a quatre dies del trasllat a Madrid. La fiscalia el considera principal responsable de l’1 d’octubre i, de fet, alguna de les defenses no ha dubtat a descarregar tota la responsabilitat sobre les seves espatlles, sense que això hagi generat cap mena de polèmica ni estupefacció en boca dels que s’esquincen les vestidures amb facilitat. En fi, sovint sembla que la proximitat de judici genera més nerviosisme fora del focus que no pas dins els barrots de Lledoners, i avui a Soto del Real o Alcalá Meco. Quin país més estrany aquest nostre. Tinta de calamar.

L’exitosa conferència potser no ha lluït tant com es mereixia, tot i que sobre gustos no hi ha res escrit. Sobretot quan es tracta de fer un balanç de les paraules del líder polític més ben valorat al país, de molt. Per uns, un enemic, per altres, el rival a batre. Quan ets a dalt, tothom et dispara, ‘propis’ i estranys. Sigui com sigui, l’Oriol, des de la presó, va fer escoltar la seva veu amb plenitud i davant una gernació entregada. Entre aquesta gernació es va deixar veure moltíssima gent. També dalt l’escenari hi ha hagut soroll, l’Empar Moliner ha hagut de veure com el seu compromís ha de ser qüestionat pel comitè professional de Catalunya Ràdio, que ben poques vegades alça la veu. En aquesta ocasió els ha semblat que llegir part del text (posava veu a l’Oriol quan ell no ho pot fer) era motiu de queixa pública. En fi, i encara que no han demanat el cap d’una dona que és una força de la natura, que sobretot és una gran persona i que a sobre és un dels personatges que excel·leix en l’star system de la ràdio pública (i la tele) que dirigeix el trident que lidera Saül Gordillo, magníficament escortat pel Jordi Borda i Santi Faro. Al talent se l’ha de cuidar, no pas esgarrapar.

El Joan va plegar quan va creure que li havia arribat l’hora i ho va fer modèlicament, tota una lliçó de coherència i dignitat

Entre el públic hi havia l’amic Justo Molinero o el Josep Maria Mainat, entre molts d’altres. Però també militants històrics com en Xavier Vendrell (un dels grans), la Marina Llansana o el Joan Puigcercós. Tots tres havien estat a la direcció d’ERC i tots tres avui viuen molt al marge de la política, almenys professionalment. Tots ells són un exemple de superació i de saber deixar la política de primera línia i buscar-se literalment la vida. Tots tres avui es guanyen la vida a l’àmbit privat, tots tres s’han espavilat. I cap d’ells no ho ha fet en una canongia sinó que han organitzat les seves pròpies empreses, picant pedra. Cap consell d’administració i tampoc cap cobertura en l’àmbit de la funció pública. De tots ells, probablement, qui ho tenia més difícil era en Puigcercós, bàsicament perquè venia d’una llarga militància política en càrrecs de responsabilitat fins a arribar a president d’ERC. No és pas que no hagués pencat mai de res que no fos en l’àmbit de la política. De fet, el Joan havia fet de cambrer de Jordi Pujol, un dia que el president es va deixar caure al restaurant de Ribes de Freser on treballava un jove Puigcercós, ja ben implicat en política, per un sou que tot just li permetia viure en una cofurna compartida. És que senzillament, la militància del Joan venia de lluny.

El Joan va aprendre a saber-se desprendre, parafrasejant una cançó del Lluís Llach, trencant una nefasta tradició de líders que fugien de la formació republicana o aterrant a altres formacions polítiques, sobretot a Convergència. ERC es va fer gran gràcies a gestos com el del Joan. Val a dir que l’Oriol estava tan agraït i tan sorprès per l’actitud del Joan ―va deixar pista lliure, sense hipoteques― que el va temptar amb un lloc al Senat, per tenir un parell d’anys de coll per buscar-se la vida. El Joan ho va agrair, però va refusar l’oferta en menys de 24 hores. Gent propera l'hi aconsellava i ell, sense tenir cap sortida lligada, va resoldre que era lleig acabar al Senat al costat de Montilla i Saura, per a ell i per a ERC. La decisió del Joan va ser insòlita, només cal veure com tan sovint el Senat esdevé un cementiri d’elefants, fora d’honroses excepcions. Recordo haver-li preguntat si n’estava segur (feia molt pocs anys que el coneixia, però ja hi tenia prou confiança) i em va respondre: "Ja he viscut prou anys del sector públic, de la política, és el moment de fer el pas i anar al sector privat". Tant de bo hi hagués més gent com el Xavier o la Marina. I sobretot com el Joan, honrat, honest, no va deixar la política per cap escàndol, lluïa un expedient immaculat després de 25 anys. El Joan va plegar quan va creure que li havia arribat l’hora i ho va fer modèlicament, tota una lliçó de coherència i dignitat.