La primera dona a parlar del Govern del 3 d’octubre va ser Dolors Bassa davant Laura Rosel, als micròfons de Catalunya Ràdio. Feia tres dies de les eleccions del 14 de febrer. Li van dir de tot. Després hi va tornar Carme Forcadell. Tant o més explícita no es va deixar intimidar, afortunadament. Com era previsible, a l’expresidenta de l’ANC li va caure al damunt la ira dels nostres gudaris del Twitter. Aquest és un fenomen tan nostrat com singular, inèdit a altres contrades amb aquesta virulència. Els nostres guardians de les essències, els nítids, vetllant perquè ningú es desviï del recte camí, sempre prestos a declarar anatema tot allò que no s’ajusti a l’ortodòxia del nou independentisme acabat de caure del cavall, com sant Pau, ara camí d’Itaca.

Reblant el clau, l’argúcia argumental contra el denominat Govern del 3 d’octubre arribava per un dels conductes habituals, formulant en què consistia l’heretgia. El Govern del 3 d’octubre de Bassa i Forcadell no seria ‘un obstacle contra el primer d’octubre’, afirmaven, evitant, això sí, les paraules gruixudes de les xarxes. Potser perquè formular segons quina mena d’acusacions contra dues dones valentes i honestes com la Dolors i la Carme hauria estat obscè des de segons quin púlpit. 

Ja és ben curiosa aquesta necessitat de contraposar l’1 d’octubre al 3 d’octubre, quan aquesta darrera data és una conseqüència directa de la primera i la més gran expressió de solidaritat democràtica viscuda a Catalunya des que tinc ús de raó. Massiva. Tant, que va paralitzar el país com mai abans, gràcies a la participació dels que van impulsar l’1 d’octubre i la suma d’un allau de complicitats que dibuixaven una força tan formidable que va fer sortir enfurismat el Sant Cristo Gros. El brutal discurs de Felip VI aquell mateix vespre de vaga general era la seva reacció. El Govern de Rajoy va viure una derrota sense precedents l’1 d’octubre. Però quan realment l’Estat es va veure amenaçat va ser aquell 3 d’octubre, en constatar que als carrers de Catalunya hi havia una gernació transversal, una majoria aclaparadora que feia trontollar els fonaments del Règim del 78. Pretendre confrontar ara el primer d’octubre amb el tres d’octubre és absurd. Per què no és el tercer la sublimació del primer? Si aquesta és la versió intel·ligent de la confrontació més val no imaginar quina és l’estulta.
El diari El Punt de l’amic Xevi Xirgo tancava la campanya electoral amb una rotunda entrevista a la candidata de l’independentisme nítid. En Xirgo va titular, clar i català, a cinc columnes a portada: "El 14-F és un plebiscit entre Junts i ERC". I així ho van recollir diversos mitjans que se’n van fer ressò. Fins aquell 12 de febrer ningú havia fixat amb tanta claredat el què, a l’entendre de la candidata, ens hi estàvem jugant de debò. 

I efectivament, dos dies després les urnes van parlar. Els republicans es van imposar, amb molta més claredat que els juntaires el 2017. Aleshores va ser una dècima de diferència, el 2021 més d’un punt i el triple de vots. I ho van fer sense fer volar coloms, sense cap esquer. No, ni van prometre la lluna en un cove, ni res que no estaven disposats a fer i a tothora van defensar, des del minut u, un Govern de front ampli, especificant a tothora en què consistia, qui eren els candidats a integrar-s’hi. La rèplica, en absència d’una proposta tangible, va ser sempre "si poden pactar amb el PSC, ho faran". La contraproposta a la proposta republicana va ser aquesta, l’espantall, recórrer al "que vindrà el llop" com a principal frame de campanya. Els republicans, si estava a les seves mans, ens deien, pactarien amb el PSC, com a la Diputació de Barcelona, per exemple.

Un cop més, passada la cursa electoral, el frame patriòtic de campanya s’evaporava. Perquè ningú, almenys no els guanyadors, ni tenen ni havien tingut cap interès, ni intenció, de pactar amb els de Núria Marín, presidenta del PSC. Si els republicans van guanyar (el plebiscit?) parlant amb totes les lletres de govern de front ampli, ¿ara haurien d’ignorar i renunciar a la via àmplia que fa tres anys que defensen amb totes les lletres contra vent i marea i que van repetir fins a la sacietat durant tota la campanya electoral? Que una formació guanyi les eleccions i intenti materialitzar allò que ha dit i defensat hauria de ser objecte de respecte i –vist com han anat amb anterioritat les coses– fins i tot d’admiració. Allò reprovable seria que fes exactament el contrari. Si el govern de front ampli no és possible no hauria de ser per què no ho hagin intentat sinó perquè els seus destinataris s’hi posen de cul i es veten entre ells. Uns, assumint el paper de subalterns d’Illa, els altres perquè han fet de picar-se el pit i la negativa a sumar el seu leitmotiv.